Excursió: Ripoll – St. Joan de les Abadesses (GR-1)

Segurament molts pensareu que caminar entre dos pobles no és ben bé una excursió de muntanya. Potser no, o potser sí, la veritat és que no m’importa massa. Jo ho vaig fer i em va agradar. Ho vaig fer durant uns dies de juliol que vaig estar pel Ripollès fent diferents excursions, i el primer dia vaig decidir anar escalfant les cames amb aquest recorregut de 13.7km i que és una de etapes del GR1. Ho podeu fer en unes 3 hores i mitja aproximadament, com sempre, sense comptar les parades que decidiu fer.

Si us situeu al carrer de l’Estació, just a l’alçada del pont d’Olot ja veureu unes indicacions de diverses excursions, entre elles la que ens ocupa. Com sempre passa en aquests casos, el més complicat es sortir dels nuclis urbans sense perdre’s. Jo, com no podia ser d’altra manera, em vaig equivocar i durants uns metres  vaig seguir per la via verda que han obert entre els dos pobles, fins que un autòcton em va reconduir de nou pel meu camí. Així que no sigueu mandrosos i en cas de dubte pregunteu. En tot cas, us puc dir que estigueu una mica alerta, ja al cap de poc d’haver començat la ruta heu de creuar el riu per un pont que ha està senyalitzat.

Jo vaig reprendre el camí del GR1 a l’alçada de la gasolinera que hi ha a les afores de Ripoll, i des d’allà ja vaig seguir fins a Sant Joan per l’esmentat GR1. Durant els primers quilòmetres el sender transcorre paral·lel a la carretera, però amb una distància suficient per no molestar. Vull dir que de tant en tant l’aneu veient entre els arbres, res més. Us anireu trobant diferents encreuaments que al meu entendre no estan gaire senyalitzats ja que sempre tens dubtes fins que no investigues una mica el camí i al cap d’unes passes t’adones que per aquell camí no hi ha cap marca i que per tant has de tornar enrera i anar per l’altre camí. Res greu, la veritat. De fet no està tan malament, doncs al final les nostres muntanyes semblaran autopistes amb tantes marques i senyalitzacions!

El paisatge és bonic pel fet d’estar al Ripollès, tot i que tampoc és una ruta que hagueu de fer esperant trobar-vos el paisatge més espectacular del món. Com us he dit, jo la vaig fer per escalfar una mica les cames, i també per visitar Sant Joan de les Abadesses, doncs feia anys que no hi anava.

I què voleu que us digui, Sant Joan de les Abadesses em va agradar força més que Ripoll. És més petit però més bufó, més cuidat, amb racons de més encant, i observant els cartells que hi havia enganxats pel carrer em va semblar que hi havia una vida associativa més rica que a Ripoll. També hi havia alguns bars amb més encant i personalitat. Tot això és evidentment una percepció molt subjectiva i superficial. Només és una opinió, no és cap sentència! Això sí, a Ripoll em van acollir fabulosament, quina gent més maca!

A Sant Joan em vaig dedicar a visitar una mica el poble, fer una coca-cola en una encantadora plaça i dinar en un racó tranquil i cobert d’herba verda i fresca. Per tornar a Ripoll ho podeu fer de diverses maneres: caminant pel mateix camí,  per la via verda (asfaltada) entre els dos pobles, o com vaig fer jo, amb un autobus de la Teisa que us portarà a Ripoll amb cinc minuts!

D’aquesta caminada en tinc poques fotos ja que la màquina no em funcionava, i només en vaig poder fer algunes amb el mòbil (!?).

Excursió: Santa Maria de Finestres (La Garrotxa)

Pujar fins al santuari de Sant Maria de Finestres va ser una magnífica manera d’acabar un cap de setmana fantàstic a la Vall del Llémena. Es tracta d’una excursió senzilla, casi diria de “costellada”, però al mateix temps maca, doncs La Garrotxa sempre ens té sorpreses amagades.

Aquest santuari està situat al poble Sant Aniol de Finestres, just a la capçalera de la Vall del Llémena, quan aquest es troba amb el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, a l’anomenada Serra de Finestres. El nom de Sant Aniol potser us resulta familiar, doncs al poble hi ha una empresa embotelladora d’aigua amb el mateix nom. L’excursió és de 6′8 km, i es pot fer amb 2 hores i mitja o tres (sense comptar les parades que decidiu fer).

Quan arribeu a Sant Aniol, si veniu per la banda de Girona, heu de girar a la dreta  just després de passar el riu, quan ja veieu el poble davant vostre. Llavors torneu a girar de seguida a l’esquerra, i al cap de 25m podreu aparcar el cotxe en un petit pàrquing rodejat de verds prats amb vaques pasturant. Senyors, senyores, esteu a La Garrotxa, possiblement la comarca més maca del país.

Allà seguiu per la carretera pavimentada en direcció a la muntanya que teniu davant vostre, tornareu a passar per sobre un riu i just allà gireu a l’esquerra ara ja per una pista de terra. Al cap de 5 metres veureu a la vostra dreta un corriol que s’enfila muntanya amunt, indicat amb unes marques grogues. És fàcil de veure, però en tot cas sapigueu que al davant hi ha un indicador d’Itinerannia. El camí no té pèrdua, només heu de tenir en compte que les marques grogues després són vermelles, no em pregunteu el perquè.

Foto: imatge del santuari de Santa Maria de Finestres, des del camí que puja al Castell del Moro o de Finestres.

A les primeres passes el camí està totalment cobert per la vegetació, per sobre el vostre cap, però ben net als vostres peus. Passareu per un parell de clarianes i per un petit tram una mica emboscat degut a les nevades que l’any passat va fer caure molts arbres. Al cap d’una hora i quart s’acaba el corriol i entreu en una pista de terra, però al cap d’escassos metres ja trobareu a la vostra esquerra una masia abandonada anomenada l’Era dels Raspats (1h i 15 m.). Deixeu la pista i us dirigiu cap a la masia. Veureu que ràpidament deixeu un nou corriol a la vostra dreta i la masia a l’esquerra, posteriorment torneu a trobar un segon corriol a la vostra dreta, aquesta vegada ja amb les marques vermelles que us guiaran fins a la porta del santuari.

Arribats allà (1h i mitja), serà un bon lloc per aturar-vos i fer una merescuda queixalada.  Podreu veure una petita església, una casa i un petit refugi lliure on ja havia dormit quan vaig fer la volta complerta a la Vall del Llémena. Seria pecat si quan estigueu allà no acabeu de pujar del Castell del Moro o de Finestres. Hi arribareu pujant el munt de roques que hi ha davant la casa del santuari (ja les veureu!), i seguint el camí que està perfectament fresat. Pugeu-hi, la vista és senzillament espectacular. Veureu des del Cap de Creus, el Golf de Roses, la plana de l’Alt Empordà, Mieres, Santa Pau, el Canigó, i us perdreu amb el Pirineu a la vostra esquerra. Impressionant. A més, si hi pugeu veureu un fet que tots hem estudiat a EGB però que allà és veu amb un contrast espectacular: mentre pugeu des del cotxe fins al santuari veureu un paisatge farcit d’alzines i alguns arboços. Bonic, però res de nou. Quan estigueu a punt d’arribar al castell que us comentava passareu a la vessant nord de la serra de Finestres, i el paisatge canvia radicalment, molt més frondós, amb un verd molt més intens, una terra més marró i humida… preciós. Us podeu quedar a la cresta de muntanya i només girant una mica la vista veureu dos paisatges completament diferents!

Foto: panoràmica de la baixa garrotxa, amb Santa Pau i el Parc Natural. Ja se que la meva màquina no és massa bona, però jo me l’estimo molt! la vista des d’allà dalt era impressionant!

Per baixar podeu seguir el mateix camí. Si preferiu tornar per un altre, per allò de variar una mica, quan estigueu de nou a la masia de l’Era dels Raspats, podeu acabar de baixar seguint la pista de terra, tot i que també hi passen alguns pocs cotxes. La pista us deixa exactament al mateix punt de partida. Ah! i quan hagueu arribat no oblideu fer un mos al bar de Can Tura, on fan unes cassoletes de carn rostida que està per llepar-se el dits! Això si que és l’autèntic Estat del Benestar!

Aquí us poso algunes fotos més amb SlideShare. N’estic aprenent i poc a poc ho aniré millorant!

Excursió: El Matagalls (El Montseny)

Aquesta vegada l’excusa per fer una excursió va ser acompanyar un amic que estava fent una recerca de no se ben bé quin tipus de planta per la universitat. El Matagalls (1694m.) és un dels cims clàssics de l’excursionisme català, per la seva bellesa però segurament també per la seva proximitat a Barcelona. És també el tercer cim més alt del Massís del Montseny, després del Turó de l’Home i les Agudes, i està considerat uns del miradors més bonics i espectaculars del país.  En aquesta ocasió hi vam pujar des de Coll Fornic (1144m.), i vam baixar pel mateix camí, degut al temps advers que vam patir (2h i mitja en total). Si busqueu una mica a internet trobareu altres alternatives interessants, si el temps us acompanya. Tot i que no ens va fer un sol esplèndid també ho vam disfrutar, ja ho veure-ho a les fotos.Vam estar a punt d’abortar l’expedició, però les obligacions acadèmiques d’un de nosaltres i l’esperit assenglanat dels altres finalment ens va empènyer a pujar el cim.

Com deia, el punt de sortida és el Coll Fornic (1144m), situat al km 26.4 de la carretera B-5301, de Seva a Santa Maria de Palautordera. Ho coneixereu perquè després d’un munt de corbes trobareu un petit pàrquing i un hostal del mateix nom, on a la tornada serà de parada obligatòria (fer-ho abans de sortir té els seus perills…). Si creueu la carretera ràpidament veureu un plafó metàl·lic que us servirà per fer-vos una idea del camí, i just allà al costat ja veureu unes estaques metàl·liques de color verd amb les típiques marques vermelles i blanques del GR, en aquesta ocasió el 5.2, que us portarà directament al cim del Matagalls en una hora i mitja com a màxim.

Foto: el paisatge estava completament nevat!

Com veieu a les fotos, la nevada que havia caigut era monumental, però això no va significar cap dificultat, doncs el camí no tenia pèrdua, ja que estava indicat en tot moment  i també hi havia petjades d’algun excursionista que havia sigut més matiner que nosaltres. Si teniu l’oportunitat de pujar-hi un dia de sol veureu unes vistes espectaculars, però si hi aneu un dia nevat també veureu un paisatge màgic. Això sí, al no veure-hi més enllà d’uns metres del meu nas, no puc explicar massa res més ni donar altres referències que anéssim trobant pel camí.

Foto: la colla.

Quan vam arribar al cim la veritat és que ens hi vam quedar cinc minuts amb prou feines, doncs entre el vent que hi tocava i que perdíem temperatura pel fet de no caminar, va fer que el fred anés en augment per moments. Així que després de les fotos de rigor i de picotejar quatre fruits secs ja vam anar encarant la tornada, amb un ritme més aviat accelerat.

Al final, un bon cafè amb llet i un entrepà a l’Hostal Collfornic va ser una bona recompensa per l’esforç realitzat.Per orientar-vos us aconsello que us feu amb una còpia d’aquest mapa de l’editorial Alpina

Excursió: Llac Laurentí i Roc Blanc (França)

Ara que es celebren els 350 anys del Tractat dels Pirineus, en el que l’any 1659 francesos i espanyols es van repartir Catalunya, és una bona ocasió per conèixer aquesta part del nostre país sovint massa desconeguda i que sempre ens té preparades bones alegries. Dels pocs viatges que he fet per aquestes terres en destacaria per sobre de tot tres coses: primer, que hi ha un profund sentiment català tot i que aquest sovint no es manifesta en la nostra llengua (però això és un altre tema que em preocupa relativament), segon, que el paisatge és espectacular, més humit i verd que al sud, fet que permet que a la muntanya sempre s’hi pugui fer foc, tot l’any. I tercer i últim (per no allargar-me), que el paisatge no ha patit la destrucció i l’especulació immobiliària que tenim al Principat, cosa que es tradueix en uns pobles més bonics, més equilibrats, i sobretot a la muntanya encara es conserven amb molta vida, més enllà del turisme de cap de setmana.

Nosaltres vam aprofitar el bon temps de l’agost per anar a l’espectacular llac Laurentí i pujar al pic de Roc Blanc (2544 m.), situat ja en terres occitanes però fent pràcticament de frontera amb la comarca nordcatalana del Capcir. La veritat és que, sobretot els que vivim a les comarques gironines, no tenim excusa per no visitar aquests llocs, doncs estan molt aprop i és una llàstima deixar-se’ls perdre. L’excursió ens podria ocupar, entre pujar i baixar, unes 6 hores, però nosaltres vam decidir anar amb tranquil·litat,fer-ho en dos dies gaudint de l’acampada al costat de l’idí·lic llac i passar-hi així tot el cap de setmana.

Foto: Vista del Llac Laurentí, quan vam arribar-hi a  la tarda.

Per arribar-hi cal dirigir-se a Perpinyà, allà agafar la N-116 direcció oest, i just abans d’arribar a Prades, s’agafa la carretera D-14 que porta fins a l’encreuament per anar al poble de Mijanès, el més proper al punt de partida de la ruta. Allà millor que pregunteu com arribar al llac, ja que en realitat és senzill tot i que ara mateix seria una mica enrevessat explicar com arribar-hi. En tot cas, el destí seria arribar al refugi Laurentí a través d’una pista forestal en bon estat practicable sense problemes per turismes. Quan hi arribeu ho detectareu de seguida pel refugi, les indicacions cap al llac i els cotxes aparcats a la vora del camí. Hi ha altres maneres per arribar-hi, nosaltres vam escollir aquesta simplement perquè ens venia de pas en funció dels pobles que havíem visitat dissabte al matí.

Just allà, al refugi Laurentí (1636 m.), s’agafa el camí que amb una horeta justa us portarà fins al llac Laurentí (1940 m.). És una cosa suau i sense pèrdua. Ja a les primeres passes veureu l’espectacularitat d’aquests boscos, com deia abans força més humits que a la vessant sud i per tant més frondosos i amb arbres més grans. El camí transcorre sense cap dificultat fins al llac, lloc on nosaltres vam aprofitar per acampar i passar la nit, i des d’on ja es pot veure el Roc Blanc a la dreta. El vespre va ser fantàstic, fent rotllana a la vora del foc, menjant, rient i…això sí, abrigant-nos, ja que el contrast de temperatura entre el dia i la nit és més que considerable.

Foto: A la nit vam encendre una mica foc que ens va donar molta vida.

El matí es va aixecar amb un sol fantàstic, i per sort el foc encara aguantava una mica, suficient per tornar a animar-lo per l’esmorzar. Des del llac fins al cim  Roc Blanc (2544 m.) hi ha poc més de dues hores, sempre segons el ritme. El camí no té pèrdua ja que està ben fresat. Bàsicament s’ha de començar com si voregéssim el llac per la banda dreta i llavors entre dues grans pedres queda un pas més estret per on es veu clarament el camí. A mesura que anem guanyant alçada anem tinguent millors perspectives del llac. Quan ja tenim el coll de Laurentí (2400 m.) a la vista trobarem un petit estany, tot i que en el nostre cas estava totalment sec. Tot i això al llarg del camí ens anem trobant algunes clapes de neu que no marxen ni amb la calor de l’agost. Allà la nostra gosseta, la Nuga, va descobrir la neu per primera vegada i sembla que s’ho va passar la mar de bé!!

El coll Laurentí és un molt bon lloc per aturar-se a fer una queixalada, doncs té unes magnífiques vistes de les muntanyes que ens queden més al nord i que, sincerament, desconec totalment. Des d’allà ja es veu el cim ben aprop, i amb mitja horeta més ja podreu salvar els 150 metres de desnivell que queden. Durant els últims metres s’ha de grimpar una mica, però no us espanteu, res de l’altre mon! El cim és un espai ben petit, rocós i força punxagut. Si hi coincidiu amb algun altre grup d’excursionistes haureu de fer torns per fer la foto final. Això tampoc és problema, doncs poc abans d’arribar al cim ja hi ha alguna balconada amb una vista espectacular.

Foto: Panoràmica del Llac Laurentí i rodalies, des del cim del Roc Blanc.

A la baixada, com que el camí era més que obvi, vam mirar d’anar per alguna variant, ja que la vall era clara i tots els petits camins portaven al llac. Així que almenys vam canviar una mica de paisatge, cosa que sempre és d’agraïr. En arribar de nou al llac i amb el sol del migdia vam fer una mica el cor fort per banyar-nos-hi tal com la Natura ens va portar al món (alguns més que altres…). Era en ple mes d’agost però tot i això l’aigua estava ben freda. No cal dir, però, que pujar allà a l’estiu i no banyar-se és casi un delicte!!! Així que ja ben refrescats ens vam posar a dinar, i després d’una breu migdiada ja vam anar agafant el camí cap a casa.

Foto: Amb la feina feta, un bany i a dinar!

Si voleu tenir informació tècnicament més detallada d’aquesta excursió i amb unes excel·lents fotografies visiteu aquesta web (www.pujades.net), un dels meus llocs preferits per agafar idees d’excrusions.

Excursió: El Pedraforca (2.506 m.)

Feia temps que tenia ganes de fer el Pedraforca, un dels grans clàssics de l’excursionisme català, i per fi va arribar l’hora. A més aquesta vegada vam enredar un parell d’amics amb qui em feia especial il·lusió fer alguna sortida, la Txell i l’Agustí, una encantadora parella garantia d’alegria, bon humor i bones cervesetes. Què més es pot demanar??

Foto: els protagonistes, la Txell, l’Agustí, un servidor i la Laia.

La nit abans vam anar a dormir a l’alberg del Molí de Gósol, molt aprop del bonic poble de Gósol. Us ho recomano al 100%, nosaltres hi vam estar molt i molt bé!! Al ser la primera vegada que pujàvem al Pedraforca vam decidir fer-ho per la ruta clàssica, és a dir, sortint del refugi Lluís Estasen (on també podeu dormir, si trobeu lloc!) i seguint pel coll de Verdet. L’alçada del Pedraforca és de 2506 metres, i la veritat és que està a l’abast de tots els públics que portin un mínim de preparació. Si no fos assequible no seria un clàssic de l’excursionisme!! Només cal estar preparat per fer una bona grimpada al tram final i portar unes bones botes ben rígides pel descens final per la tartera.

Així doncs, sortint de Gósol en direcció Saldes, hem d’estar atents a l’indicador del refugi Lluís Estasen, que ens queda a mà esquerra. Agafant aquest trencant ben aviat trobarem els cotxes aparcats a peu de carretera de la gent que ha passat la nit al refugi. L’aparquem allà i anem caminant fins al refugi, amb uns 10 minuts. Allà es considera el punt de partida de la ruta (1668 m.), i seguim les indicacions que hi ha en tot moment, en alguns trams amb pintades a les pedres i als arbres, i a vegades amb fites. La veritat és que el camí no té cap pèrdua. El paisatge és espectacular, el bosc transmet una força enorme, i aneu guanyant alçada constantment. Per pujar al Pedraforca no hi ha temps per escalfar una mica les cames, ja que ben aviat el desnivell és considerable, així que val la pena agafar un ritme suau i constant que no us deixi sense aire al cap de quatre passes.

Foto: al centre el Pollegó Superior, amb la gent al cim que semblen formiguetes, i més a la dreta l’encofradura i el Cim del Calderer.

Amb dues hores ja es pot arribar al Coll de Verdet (2244 m.), un bon lloc per fer una queixalada i reposar una mica, doncs la vista ja és espectacular i l’airet que hi toca és molt ben vingut! Allà comença la segona part de l’ascens, doncs a partir d’allà es comença a grimpar per la roca. De fet hem de salvar 250 metres de desnivell gairebé grimpant tota l’estona, sempre seguint les marques grogues, però de debò que no hi ha cap risc. A mi no m’agraden gens els trams verticals i ho vaig superar. Només cal anar una mica amb compte i ja està!

Aquesta grimpada no ens porta pas directe al cim, abans cal passar pel Cim Nord (2438 m), passar un petit coll fins a l’avant-cim per, ara sí, arribar finalment al Pollegó Superior, el cim final del Pedraforca. És a dir, que el tram de grimpada fa com una mena d’escala amb tres clars escalons. Us ho passareu molt bé! Al cim (2506 m.) les vistes són espectaculars: el Cadí i els Pirineus, Montserrat, el Montsec….impagable!!!

Foto: en Xavi i l’Agustí, l’Agustí i en Xavi, just a l’enforcadura.

El descens el vam fer per la famosa tartera, girant a l’esquerra un cop arribats a l’enforcadura. Un tram de 1′5 km que amb un fortíssim desnivell us portarà casi al peu del refugi Lluís Estasen. El principal perill dels descens és la gent que va darrera teu i que pot provocar que alguna pedra baixi amb força i acabi impactant amb tu!! Però més enllà d’això no passa res. Pot impressionar una mica visualment, però és molt més fàcil del que sembla. És com baixar amb raquetes de neu, doncs poc a poc vas agafant velocitat i les mateixes pedres et van frenant com si fos la neu, enfonsant-te una mica. Només cal estar una mica atent en algun tram on no hi ha pedres i la terra que hi ha certament rellisca força. Alguna caiguda us endueu segur!!! per mi la baixada va resultar molt divertida, però al final resulta tan llarga que acaba cansant i tot.

Foto: fantàstica vista de Gósol, des de l’encofradura.

Quan s’acaba la tartera ràpidament veureu un camí a l’esquerra que amb un suau desnivell us portarà de nou al refugi inicial, un lloc fantàstic on estirar-vos i fer una coca-cola que us semblarà la glòria absoluta. En total 8′250 km que es poden fer amb cinc hores i mitja, tot i que això sempre depèn una mica del ritme de cadascú. Això sí, assegureu la previsió del temps, ja que en un bon dia de sol és molt maco, però amb fred, pluja o gel és una cosa molt diferent. De fet, encara que faci sol al cim fa força fred, porteu roba d’abric!!

Nosaltres vam acabar la vetllada amb una ràpida visita al Rebrot de Berga, i l’endemà una retrobada amb una amiga que em venia molt de gust veure. Petons Sònia, la propera vegada que et vulgui veure ja no posaré l’excusa del Pedraforca, val !!!???

Totes le fotos que veieu són de l’Agustí i la Txell, i les he pispat del seu facebook!

La CUP de Girona fa una crida al boicot del Tour de França

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de la ciutat de Girona ha decidit organitzar un boicot al Tour de França al seu pas per Griona, el proper 9 de juliol. La CUP considera que el Tour representa els valors de l’Estat francès i qualifica de “desorbitada” la despesa social que ha representat per l’Ajuntament de Girona, que “no ha comptat amb el vistiplau ciutadà”. L’organització juvenil Maulets també se suma a aquestes crítiques. CUP i Maulets expliquen que “l’Estat francès històricament ha dut a terme una estricta política de negació de les realitats nacionals que existeixen al seu territori, afectant també als catalans del nord”.

Davant d’aquesta constatació, la CUP convida a tots els gironins i gironines a exhibir la identitat catalana. Tanmateix, aquesta organització independentista denuncia la comercialització de l’esport i la seva mercantilització exagerada. La CUP considera que la carrera no pot barrejar-se ni confondre amb polítiques de promoció del ciclisme, amb els esports en general i molt menys amb els hàbits saludables.

Excursió:El Monestir de Sant Pere de Rodes, Cap de Creus (Alt Empordà)

Cada vegada que vaig al Cap de Creus aquest se’m confirma com un dels llocs més especials de Catalunya. En aquesta ocasió volíem visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes (510 m.), doncs en anteriors excursions per la zona l’havíem vist de lluny però mai hi havíem estat. Va ser, a més a més, la primera excursió una mica llarga que vam fer amb la nostra nova gosseta, la Nuga.

Aquesta excursió és molt fàcil de fer, i una bona alternativa per aquells que no volen agafar el cotxe, doncs es pot arribar al punt de partida amb transport públic, concretament amb el tren fins a Llançà. Nosaltres vam fer una excursió més o menys en forma de triangle, des de Llançà, pujant al Monestir, baixant a El Port de la Selva, i tornant a enllaçar amb Llançà per mitjà del camí de ronda, tot vorejant el mar. En total van ser 18′5 km, en unes cinc hores i mitja (sense comptar la parada per dinar ni la visita al Monestir).

El punt de partida, doncs, és a Llançà. Just davant de l’oficina de turisme trobareu les indicacions en direcció al Monestir, tot seguint el GR11 que coincideix en aquets tram. Just en el punt de partida, les indicacions parlen de dues hores i vint-i-cinc minuts per arribar al Monestir, però amb una hora i mitja a ritme àgil s’hi pot arribar (de fet, és el que posa a la web de la FEEC). El camí va pujant de manera constant per un estret corriol fins arribar al Coll del Perer (355m.),  des d’on ja podreu començar a tenir bones vistes panoràmiques. Cal recordar que a mesura que aneu guanyant alçada cada vegada es nota més l’aire de mar, i això fa que la caminada sigui més agradable. Al cap de pocs minuts passareu per la Serra de l’Estela (465m.), i d’es d’aquí s’agafa una pista que us porta fins a  l’ermita de Santa Helena (509m.), ja a pocs metres del Monestir (510m.).

Si teniu intenció de visitar el Monestir cal que abans us informeu bé, doncs només està obert al públic uns mesos a l’any. La veritat és que inclús pels que no en sabem d’art el Monestir de Sant Pere de Rodes esdevé un lloc fantàstic, i sense gaire esforç et pots imaginar com era la vida dels monjos en aquell indret privilegiat des del punt de vista paisatgístic. A dins hi podeu trobar un restaurant a preus força raonables (el menú), així com l’oficina d’informació del Parc Natural del Cap de Creus. Nosaltres el vam visitar, i vam aprofitar per dinar en una font situada just al peu de l’antic Hospital de Peregrins.

Un cop arribats al Monestir és de visita obligada el Castell de Verdera (670m.), punt més alt de la Serra de Rodes, des d’on tindreu unes vistes impressionants de l’Empordà i el Pirineu Oriental. Per accedir-hi, heu de pujar per unes escales que hi ha just al costat de l’entrada del Monestir, i seguir el corriol que queda a la vostra dreta.  El desnivell és important, tinguent en compte que el feu en poc més de 10 minuts, però no us en arrepentireu pas.

Foto: Pujant al Castell es veu aquesta bonica vista del Monestir, amb Llançà al fons de tot.

De tornada al Monestir inicieu el camí de baixada cap a El Port de la Selva, seguint també el GR11, que us ocuparà un hora i vint minuts. La veritat és que potser aquest és el tram menys atractiu de la ruta, ja que baixeu per un corriol pel Serrrat de la Guerra, en línia recta, tot creuant-vos en repetides ocasions amb la carretera que baixa en forma de zig-zag. Sort que al final, ja arribant al Port de la Selva, us trobareu un parell de menhirs que enriqueixen una mica el camí. Si no voleu no cal que entreu al nucli del Port de la Selva, ja que just abans d’arribar-hi ja veureu les indicacions que us porten de nou cap a Llançà si seguiu el GR92 que queda a la vostra esquerra.

Aquest camí ja és totalment pla, tot i que el cansament acumulat fa que resulti llarg. De fet, llarg ho és, ja que es triga sobre unes dues hores justes en fer-lo. Es passa per bonics racons que us inviten a banyar-vos-hi. Nosaltres no ho vam fer, ja que vam decidir anar per feina i acabar la jornada fent unes tapetes en un bonic bar de la part vella de Lançà.

Per aquesta ruta no cal tenir un mapa, ja que està ben indicada sobre el terrey, però sí que és útil si voleu tenir una idea més general de l’entorn. A mi el que més m’agrada és el de Sua Edizioak, ja que crec que és de llarg el més complert.

Euskadi, mirant endavant

Aquest diumenge passat hi va haver eleccions autonòmiques a Euskadi. Però no eren democràtiques perquè no hi eren representades totes les sensibilitats polítiques: hi ha 101.000 vots que no tindran representació parlamentària gràcies a la croada espanyola contra l’esquerra abertzale, recolzada per la dreta basca…En fi, res que no sapigueu.

Som molts, però, els que pensem que el líder visible de l’esquerra abertzales, Arnaldo Otegi, és el millor polític que hi ha hagut a l’Estat espanyol en molts anys. De fet, puc dir sense embuts que vaig aprendre més de política i sobre el conflicte espanyol a Esukadi escoltant un a conferència de l’Arnaldo Otegi que llegint no sé quants llibres.Estic convençut que si hi torna a haver un procés de pau ell hi tindrà molt a fer i molt a dir.

Recentment, i en motiu del desè aniversari del diari Gara, es va celebrar un fòrum de debat on diferents periodistes parlaven amb l’Arnaldo Otegi. Crec que el vídeo val molt la pena, per la seva claredat de discurs i per la sinceritat que desprèn. Jo me’l crec. Aquí en poso un fragment que corre pel youtube, i la resta del debat el podeu seguir a l’enllaç que poso més avall. Ah, i que consti que no sóc terrorista, no tinc armes a casa, ni cap zulo, ni m’agrada que hi hagi morts per un conflicte polític que es podria solucionar negociant, ni 700 persones a la presó…
.

Podeu seguir la resta del debat clicant aquí.

No us perdeu aquests enllaços!

Avui us vull presentar tres nous enllaços que em fan especial il·lusió. El primer és el bloc personal del meu bon amic Elm Puig, ganxó fins a la medul·la, aficionat a la música, als viatges, a l’escriptura de lliure creació, a les braves…i a moltes d’altres coses que no se. Tot i ser un bloc de recent creació, la rumorologia ja parla de grans i interessants plans de futur, així que no deixeu de visitar-lo de tant en tant. La qualitat està garantida, és marca de la casa. El podeu visitar clicant aquí i també a la columna de la dreta (enllaços).

D’altra banda també volia afegir dos enllaços relacionats amb el territori. Un és la revista Gavarres, de la que ja us havia parlat anteriorment. Aquesta revista ja fa anys que circula, tot i que jo fa poc que li dono el reconeixement que ja es mereixia des del primer dia. Cada número d’aquesta revista tracta d’un tema central diferent, sempre relacionat amb la vida que es desenvolupa (i/o desenvolupava) a Les Gavarres i als pobles del seu entorn. El treball, les relacions entre les persones, l’entorn natural, les tradicions, la cultura i els costums de la zona són el que s’explora i es difon des de les pàgines de la revista. És un exercici d’antropologia brillant, però també de memòria històrica i de dignificació del treball i la vida de milers de persones que amb el seu dia a dia ens han donat el que tenim avui i han conservat moltes de les costums i tradicions que ens caracteritzen com a poble. Feu una ullada a la seva web, que és molt complerta, i si la voleu llegir la podeu trobar a totes les biblioteques públiques de l’entorn de Les Gavarres, i també a la major part de quioscs. Si nosaltres mateixos no ens donem valor a la nostra vida i al que ens pertany ningú més ho farà!!!.

El tercer i darrer enllaç també té a veure amb Les Gavarres. En aquesta ocasió és tracta de la pàgina web produïda per un grup d’entusiastes de la flora del nostre entorn. A la web hi trobareu un detallat estudi de la flora que creix en aqustes contrades, i la podeu buscar tan pel nom científic com  en català. La veritat és que sobre aquest tema jo vaig molt peix, però si poso aquest enllaç no és només per l’enorme valor científic d’aquesta recerca permanent, sinó perquè al darrera hi ha un excel·lent grup de gent liderats per l’incombustible Albert Mallol que fa un magnífic treball d’etnobotànica (l’estudi de la relació entre les plantes i els humans, incloent les seves aplicacions i els usos tradicionals, segons wikipedia), sempre amb una vocació pedagògica i que organitzen sortides i tallers per explicar i difondre el que en un primer moment pot semblar un pèl feixuc. La web és tan sòls la punta de l’iceberg d’un enorme treball per mantenir uns coneixements que es remunten a segles enrere. Coneixeu-los visitant la seva web.

Iniciatives humils però ben fetes com aquestes són les que et permeten ser, una vegada més, optimista respecte al nostre futur. I per això les vull difondre…

Manel, una nova alegria musical

Alegria, naturalitat, sensualitat… són algunes de les sensacions que em provoca escoltar una vegada i una altra el primer disc de Manel, i és que des de que va arribar a les meves mans “Els millors professors europeus” s’ha convertit en un dics de capçalera.

Aquest quatre nois de Gràcia (Barcelona) han creat el que molts consideren el milllor disc d’indie-folk en molts anys. De fet són ja un “petit” fenòmen mediàtic, especialment pels que escoltem el Delicatessen d’iCatfm. No m’enrotllaré massa perquè sovint les ressenyes de discs són molt aburrides per acabar dient de manera més o menys poètica que un disc és una passada. Només afegir que la cançó “al mar” la trobo d’una sensualitat desbordant, així com la de “ceràmiques Guzman”. La de “ai Dolors” és un dels altres hits del disc, divertida i ballable.

A disfrutar-los, en el seu myspace o en aquest video: