Catalunya / Espanya

La meva comarca

La indústria del suro començà a tremolar. Allò del turisme es configurava com una font d’ebullició econòmica que els perjudicaria. Per començar, als estius treballadors del suro demanaven dies de festa, o hores, per dedicar-se a la neteja en el sector hoteler.

(…) Jo vaig veure desaparèixer hortes, farraginals i vinyes de bellesa càlida, suau, que s’enduien, víctimes de la pala excavadora i la tragella, una estampa del nostre paisatge. Vinyes verdes vora el mar.

Entrada lliure, Josep Vallverdú i Aixalà

Una mica de bona música…

Tenim un nou geni entre nosaltres, es diu Joan Colomo i fa coses com aquestes. Ja havia demostrat la seva qualitat amb Zeidun, la Célula Durmiente i The Unfinished Simpathy, i ara es presenta en solitari. Cliqueu aquí i aquí per saber-ne més…Només puc dir que espero que ben aviat tingui el reconeixement que es mereix!

Nous enllaços!

Ja va essent hora que comparteixi amb vosaltres (eo… hi ha algú?) alguns blocs i recursos que més utilitzo darrerament. Em vaig comprometre a anar introduint poc a poc els enllaços que anava posant al bloc, i no faltaré a la meva paraula, tot i haver estat temptat de fer-ho.

Sense que l’ordre d’aparició impliqui res, el primer de qui us parlaré és d’en Roger Palà. No el conec de res, però és igual, el seu bloc m’agrada. En Roger, és de Barcelona, és periodista i actualment és el cap de redacció de la revista Enderrock. Gràcies a ell estic al corrent de les  darreres novetats que sorgeixen al nostre país. La última, per exemple, Sol i Serena. Ho reconec, sóc d’aquests poca-soltes a qui els agrada molt la música però que en canvi ens costa gastar-nos-hi diners. Gran contradicció en l’abstracte, gran realisme del món del segle XXI.  I potser per això sovint busco recursos a internet que em mantinguin informat del que es cou a casa, i en això el bloc d’en Roger és un dels millors. A més, en Roger és dels nostres, ja m’enteneu.

Seguim amb la música i seguim també amb l’Enderrock. Com us deia abans, no em puc gastar amb música tot el que m’agradaria. Per això només em compro esporàdicament l’Enderrock, la millor revista musical que hi ha en aquest país  i possiblement una de les que genera un sentiment d’autoestima més important. A les biblioteques hi vaig sovint però no se perquè l’Enderrock hi arriba amb un retard més que considerable. Quina és doncs l’alternativa complementaria? Sens dubte Enderrock TV. Sí, 30 minuts setmanals que sacien la meva set de saber, de descobrir, d’estar al corrent. Visca la tele intel·ligent!

El tercer enllaç va de política. És el bloc de l’amic i company Pablo, el Foro Anticapitalista. El seu bloc està dedicat amb cos i ànima a que cada persona d’aquest món aporti segons les seves possibilitats i rebi segons les seves necessitats.  Més concretament,  segueix els passos, els girs, les pujades i les baixades  de diferents organitzacions i moviments d’arreu del planeta. Ell forma part d ‘una organització política, però és d’aquells estranys i curiosos éssers que tot i tenir un carnet pensa amb criteri propi i és suficientment obert per donar difusió a d’altres iniciatives positives, tot i les despiadades embastides, en forma de comentaris, dels defensors de la paraula de Déu. Jo, quan a vegades penso que “tot està fatal” vaig al seu bloc i sempre trobo un motiu més per somriure, per l’optimisme. I si no mireu aquest vídeo d’una d’aquelles  senyores amb massa seny i poca rauxa que afusella verbalment al bonàs de l’Albert Botran, recentment escollit per participar a la coordinació nacional de la CUP.

Ja per acabar amb l’últim enllaç tornem a la música. Ara us parlaré de Compartim.cat. Diguem que estem, tal com carinyosament em va dir un amic, davant “d’uns pirates en tota regla”. Jo no ho se. La gent que hi ha darrera d’aquesta web es dediquen a penjar els discs dels grups catalans que més ens agraden. En realitat no se ben bé si els pengen ells, en tot cas ells posen enllaços a les pàgines on algú els penja (Rapidshare i similars que et permeten baixar-te un disc en deu minuts escassos). Sí, se que hi ha buscadors específics per buscar en aquestes pàgines de compartir arxius, però sovint si algú no em recorda que existeix tal o qual disc, a mi se’m passa per alt. Gràcies a ells he conegut i/o m’he enamorat dels Aspencat, d’en Pep Gimeno “Botifarra”, d’El Petit de Cal Eril, etc. A més, a partir d’aquesta pàgina podreu començar a descobrir pàgines similars orientades cap a d’altres estils de música que segur us obriran un nou univers. Només heu de mirar la secció d’enllaços i estirar del fil… I ara que no ens sent ningú, aprofito també per comentar-vos sobre l’existència del bloc Cançons en català i més, lloc dedicat a difondre especialment música en català descatalogada. Jo m’hi he baixat autèntiques joies impossibles d’aconseguir enlloc!

Excursió: El Puigneulós (Serra de l’Albera)

Visitar Perpinyà per celebrar el 350 aniversari del Tractat del Pirineus que va separar el Principat de Catalunya del que avui anomenem Catalunya Nord (el Vallespir, Conflent, el Rosselló i la meitat de La Cerdanya), em va despertar l’interès no només per conèixer aquells pobles i ciutats del nord, els germans del nord que sovint oblidem, sinó també per conèixer aquestes muntanyes que alguns veuen com una frontera natural entre dos territoris i que d’altres veiem justament al contrari, com allò que uneix dos territoris dividits artificialment. Unes muntanyes que al llarg dels segles han sigut escenari de revoltes contra l’annexió d’aquest territori a França (revolta dels Angelets), han acollit importants bandolers com Rocaguinart i puntualment inclús al famós Serrallonga, contrabandistes i pastors que han conformat la història i la identitat del territori. Ara, sembla, la lluita per reactivar les relacions nord-sud ha pres una nova embranzida.

Així que amb les primeres freds de l’any ens vam dirigir cap a l’Albera per pujar el seu cim més alt, el Puigneulós, de 1257 metres. Aquest massís conforma juntament amb la Serra de Rodes-Cap de Creus l’extrem oriental dels Pirineus, just abans d’enfonsar-se al mar. A l’oest queda delimitat per l’anomenada falla del Pertús,  que serveix de pas fronterer. La seva alçada té un gran impacte, doncs a banda i banda està rodejada per grans planes, al nord la del Rosselló i al sud la de l’Empordà. Com que la banda sud de l’Albera ja la conec una mica després de passar-hi amb el GR11, vam decidir pujar-hi per la banda nord, des del poble de La Roca de les Alberes (Laroque-des-Albères, en francès). La  decisió va ser totalment encertada, doncs la vessant nord és més humida i per tant més verda i amb boscos més espectaculars que no pas el  sud.

El Canigó, al fons, nevat

La dificultat de l’ascens és sempre relativa. Aquesta ruta de 17 km és circular i es pot fer amb sis o set hores, sense comptar parades, és clar. El desnivell acumulat és considerable si pensem que estem pràcticament al cantó del mar, doncs hem de passar dels 142 metres inicials del poble de La Roca als 1257 del Puigneulós. És a dir, 1115 metres que si no es prenen amb respecte et fan bufar de debò. Un servidor les va passar canutes, doncs al mal estat de forma que vinc arrossegant d’uns mesos cap aquí i vaig haver de sumar el fet de no menjar suficient durant el camí.  Resultat:  un mal d’ossos i de tot impresionant i l’obligació de baixar poc a poc i respirant a consciència. Una lliçó que va acabar bé però que no oblidaré!

Per arribar al punt de partida, La Roca, agafeu l’autopista A9 fins a Le Boulou, i allà sortiu en direcció Argelès-sur-Mer, i per la carretera D618  seguiu les indicacions cap a Laroque-des-Albères. Arribats al poble passareu per un llarg carrer amb cases residencials a banda i banda. Quan arribeu a una petita rotonda just a l’entrada del nucli heu de girar a la primera a la  dreta, i llavors seguir per aquest camí fins que arriba un moment que us obliga a girar a la dreta perquè recte està prohibit. Aparqueu el cotxe just quan està prohibit seguir recte.  Esteu al punt de partida.

Al cap d’uns 150-200 metres veureu les ruïnes d’una antiga esglèsia, i després de passar per una casa on venen verdures ecològiques trobareu un corriol que baixa cap a la vostra esquerra ben fresat i visible que us porta al Puigneulós. Seguiu sempre les marques grogues. Aquestes muntanyes no estan tan ben senyalitzades com estem acostumats per les nostres contrades més properes, però el camí és força clar durant tot el recorregut. Ja en aquests primers metres veureu un bosc amb una força que no es veu a cap lloc del sud, amb tants pocs metres d’altitud.

El camí puja de manera decidida i constant. Al cap d’una hora i mitja veureu el dolmen de la Balma del Moro (604m), que està a uns 40 metres del vostre camí. Cap a les 2 hores i mitja el corriol que esteu seguint us porta a desembocar a una pista apte per cotxes. L’heu de seguir en sentit ascendent, durant uns 7-8 minuts, i després d’algunes corbes ja tornareu a trobar un rètol a la vostra esquerra que us torna conduir per un estret corriol muntanya amunt. Passareu per zones de castanyers i per fagedes absolutament impressionants . Nosaltres al anar-hi a la tardor vam veure una fantàstica catifa de fulles que en alguns trams concrets ens cobria casi fins a mitja cama.

tot pujant anirem trobant boniques vistes del Canigó a l’oest i de la plana del Rosselló al nord. Seguint el nostre camí s’arriba al coll de la Vaca Vella (2:30h). Just allà seguim una pista en sentit ascendent durant uns 250 metres. Després,i de nou per un corriol, seguim les indicacions que ens porten cap a la bonica font del Puigneulós, un lloc on crec que a l’estiu s’hi ha d’estar molt frec i bé. Seguiu el corriol sempre buscant les marques grogues, i arribareu ràpidament al cim (3:20 h., 1257m.). Al cim hi ha un important punt de telecomunicacions i, ara sí, impressionants vistes a banda i banda.

Per baixar heu de seguir durant un tram el GR10 direcció oest, seguint pel prat en paral·lel al filat que impedeix el pas del bestiar i que també marca el límit fronterer. Seguint les marques del GR10 anireu directes al Coll de l’Ullat (4:15h, 936 m.), passant per una zona de pins absolutament espectaculars, d’un tamany immens. Just en aquest coll trobareu una zona de picnic i uns metres més enllà una fantàstica Gite d’Étape anomenada Chalet de l’Albère, tota de fusta, que és un magnífic bar-restaurant i refugi de muntanya. Val la pena fer-hi una breu parada, doncs és molt acollidora.

Tornant uns pocs metres enrere, deixant ja el GR10 i passant per davant de la font La Reina de les Fonts, trobareu el corriol que us portarà de nou a La Roca de les Alberes (6:30h), en unes dues hores i mitja aproximadament. El descens és llarg però agraït, i el paisatge, immillorable.

Excursió: Ripoll – St. Joan de les Abadesses (GR-1)

Segurament molts pensareu que caminar entre dos pobles no és ben bé una excursió de muntanya. Potser no, o potser sí, la veritat és que no m’importa massa. Jo ho vaig fer i em va agradar. Ho vaig fer durant uns dies de juliol que vaig estar pel Ripollès fent diferents excursions, i el primer dia vaig decidir anar escalfant les cames amb aquest recorregut de 13.7km i que és una de etapes del GR1. Ho podeu fer en unes 3 hores i mitja aproximadament, com sempre, sense comptar les parades que decidiu fer.

Si us situeu al carrer de l’Estació, just a l’alçada del pont d’Olot ja veureu unes indicacions de diverses excursions, entre elles la que ens ocupa. Com sempre passa en aquests casos, el més complicat es sortir dels nuclis urbans sense perdre’s. Jo, com no podia ser d’altra manera, em vaig equivocar i durants uns metres  vaig seguir per la via verda que han obert entre els dos pobles, fins que un autòcton em va reconduir de nou pel meu camí. Així que no sigueu mandrosos i en cas de dubte pregunteu. En tot cas, us puc dir que estigueu una mica alerta, ja al cap de poc d’haver començat la ruta heu de creuar el riu per un pont que ha està senyalitzat.

Jo vaig reprendre el camí del GR1 a l’alçada de la gasolinera que hi ha a les afores de Ripoll, i des d’allà ja vaig seguir fins a Sant Joan per l’esmentat GR1. Durant els primers quilòmetres el sender transcorre paral·lel a la carretera, però amb una distància suficient per no molestar. Vull dir que de tant en tant l’aneu veient entre els arbres, res més. Us anireu trobant diferents encreuaments que al meu entendre no estan gaire senyalitzats ja que sempre tens dubtes fins que no investigues una mica el camí i al cap d’unes passes t’adones que per aquell camí no hi ha cap marca i que per tant has de tornar enrera i anar per l’altre camí. Res greu, la veritat. De fet no està tan malament, doncs al final les nostres muntanyes semblaran autopistes amb tantes marques i senyalitzacions!

El paisatge és bonic pel fet d’estar al Ripollès, tot i que tampoc és una ruta que hagueu de fer esperant trobar-vos el paisatge més espectacular del món. Com us he dit, jo la vaig fer per escalfar una mica les cames, i també per visitar Sant Joan de les Abadesses, doncs feia anys que no hi anava.

I què voleu que us digui, Sant Joan de les Abadesses em va agradar força més que Ripoll. És més petit però més bufó, més cuidat, amb racons de més encant, i observant els cartells que hi havia enganxats pel carrer em va semblar que hi havia una vida associativa més rica que a Ripoll. També hi havia alguns bars amb més encant i personalitat. Tot això és evidentment una percepció molt subjectiva i superficial. Només és una opinió, no és cap sentència! Això sí, a Ripoll em van acollir fabulosament, quina gent més maca!

A Sant Joan em vaig dedicar a visitar una mica el poble, fer una coca-cola en una encantadora plaça i dinar en un racó tranquil i cobert d’herba verda i fresca. Per tornar a Ripoll ho podeu fer de diverses maneres: caminant pel mateix camí,  per la via verda (asfaltada) entre els dos pobles, o com vaig fer jo, amb un autobus de la Teisa que us portarà a Ripoll amb cinc minuts!

D’aquesta caminada en tinc poques fotos ja que la màquina no em funcionava, i només en vaig poder fer algunes amb el mòbil (!?).

Excursió: Santa Maria de Finestres (La Garrotxa)

Pujar fins al santuari de Sant Maria de Finestres va ser una magnífica manera d’acabar un cap de setmana fantàstic a la Vall del Llémena. Es tracta d’una excursió senzilla, casi diria de “costellada”, però al mateix temps maca, doncs La Garrotxa sempre ens té sorpreses amagades.

Aquest santuari està situat al poble Sant Aniol de Finestres, just a la capçalera de la Vall del Llémena, quan aquest es troba amb el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, a l’anomenada Serra de Finestres. El nom de Sant Aniol potser us resulta familiar, doncs al poble hi ha una empresa embotelladora d’aigua amb el mateix nom. L’excursió és de 6’8 km, i es pot fer amb 2 hores i mitja o tres (sense comptar les parades que decidiu fer).

Quan arribeu a Sant Aniol, si veniu per la banda de Girona, heu de girar a la dreta  just després de passar el riu, quan ja veieu el poble davant vostre. Llavors torneu a girar de seguida a l’esquerra, i al cap de 25m podreu aparcar el cotxe en un petit pàrquing rodejat de verds prats amb vaques pasturant. Senyors, senyores, esteu a La Garrotxa, possiblement la comarca més maca del país.

Allà seguiu per la carretera pavimentada en direcció a la muntanya que teniu davant vostre, tornareu a passar per sobre un riu i just allà gireu a l’esquerra ara ja per una pista de terra. Al cap de 5 metres veureu a la vostra dreta un corriol que s’enfila muntanya amunt, indicat amb unes marques grogues. És fàcil de veure, però en tot cas sapigueu que al davant hi ha un indicador d’Itinerannia. El camí no té pèrdua, només heu de tenir en compte que les marques grogues després són vermelles, no em pregunteu el perquè.

Foto: imatge del santuari de Santa Maria de Finestres, des del camí que puja al Castell del Moro o de Finestres.

A les primeres passes el camí està totalment cobert per la vegetació, per sobre el vostre cap, però ben net als vostres peus. Passareu per un parell de clarianes i per un petit tram una mica emboscat degut a les nevades que l’any passat va fer caure molts arbres. Al cap d’una hora i quart s’acaba el corriol i entreu en una pista de terra, però al cap d’escassos metres ja trobareu a la vostra esquerra una masia abandonada anomenada l’Era dels Raspats (1h i 15 m.). Deixeu la pista i us dirigiu cap a la masia. Veureu que ràpidament deixeu un nou corriol a la vostra dreta i la masia a l’esquerra, posteriorment torneu a trobar un segon corriol a la vostra dreta, aquesta vegada ja amb les marques vermelles que us guiaran fins a la porta del santuari.

Arribats allà (1h i mitja), serà un bon lloc per aturar-vos i fer una merescuda queixalada.  Podreu veure una petita església, una casa i un petit refugi lliure on ja havia dormit quan vaig fer la volta complerta a la Vall del Llémena. Seria pecat si quan estigueu allà no acabeu de pujar del Castell del Moro o de Finestres. Hi arribareu pujant el munt de roques que hi ha davant la casa del santuari (ja les veureu!), i seguint el camí que està perfectament fresat. Pugeu-hi, la vista és senzillament espectacular. Veureu des del Cap de Creus, el Golf de Roses, la plana de l’Alt Empordà, Mieres, Santa Pau, el Canigó, i us perdreu amb el Pirineu a la vostra esquerra. Impressionant. A més, si hi pugeu veureu un fet que tots hem estudiat a EGB però que allà és veu amb un contrast espectacular: mentre pugeu des del cotxe fins al santuari veureu un paisatge farcit d’alzines i alguns arboços. Bonic, però res de nou. Quan estigueu a punt d’arribar al castell que us comentava passareu a la vessant nord de la serra de Finestres, i el paisatge canvia radicalment, molt més frondós, amb un verd molt més intens, una terra més marró i humida… preciós. Us podeu quedar a la cresta de muntanya i només girant una mica la vista veureu dos paisatges completament diferents!

Foto: panoràmica de la baixa garrotxa, amb Santa Pau i el Parc Natural. Ja se que la meva màquina no és massa bona, però jo me l’estimo molt! la vista des d’allà dalt era impressionant!

Per baixar podeu seguir el mateix camí. Si preferiu tornar per un altre, per allò de variar una mica, quan estigueu de nou a la masia de l’Era dels Raspats, podeu acabar de baixar seguint la pista de terra, tot i que també hi passen alguns pocs cotxes. La pista us deixa exactament al mateix punt de partida. Ah! i quan hagueu arribat no oblideu fer un mos al bar de Can Tura, on fan unes cassoletes de carn rostida que està per llepar-se el dits! Això si que és l’autèntic Estat del Benestar!

Aquí us poso algunes fotos més amb SlideShare. N’estic aprenent i poc a poc ho aniré millorant!

Excursió: El Matagalls (El Montseny)

Aquesta vegada l’excusa per fer una excursió va ser acompanyar un amic que estava fent una recerca de no se ben bé quin tipus de planta per la universitat. El Matagalls (1694m.) és un dels cims clàssics de l’excursionisme català, per la seva bellesa però segurament també per la seva proximitat a Barcelona. És també el tercer cim més alt del Massís del Montseny, després del Turó de l’Home i les Agudes, i està considerat uns del miradors més bonics i espectaculars del país.  En aquesta ocasió hi vam pujar des de Coll Fornic (1144m.), i vam baixar pel mateix camí, degut al temps advers que vam patir (2h i mitja en total). Si busqueu una mica a internet trobareu altres alternatives interessants, si el temps us acompanya. Tot i que no ens va fer un sol esplèndid també ho vam disfrutar, ja ho veure-ho a les fotos.Vam estar a punt d’abortar l’expedició, però les obligacions acadèmiques d’un de nosaltres i l’esperit assenglanat dels altres finalment ens va empènyer a pujar el cim.

Com deia, el punt de sortida és el Coll Fornic (1144m), situat al km 26.4 de la carretera B-5301, de Seva a Santa Maria de Palautordera. Ho coneixereu perquè després d’un munt de corbes trobareu un petit pàrquing i un hostal del mateix nom, on a la tornada serà de parada obligatòria (fer-ho abans de sortir té els seus perills…). Si creueu la carretera ràpidament veureu un plafó metàl·lic que us servirà per fer-vos una idea del camí, i just allà al costat ja veureu unes estaques metàl·liques de color verd amb les típiques marques vermelles i blanques del GR, en aquesta ocasió el 5.2, que us portarà directament al cim del Matagalls en una hora i mitja com a màxim.

Foto: el paisatge estava completament nevat!

Com veieu a les fotos, la nevada que havia caigut era monumental, però això no va significar cap dificultat, doncs el camí no tenia pèrdua, ja que estava indicat en tot moment  i també hi havia petjades d’algun excursionista que havia sigut més matiner que nosaltres. Si teniu l’oportunitat de pujar-hi un dia de sol veureu unes vistes espectaculars, però si hi aneu un dia nevat també veureu un paisatge màgic. Això sí, al no veure-hi més enllà d’uns metres del meu nas, no puc explicar massa res més ni donar altres referències que anéssim trobant pel camí.

Foto: la colla.

Quan vam arribar al cim la veritat és que ens hi vam quedar cinc minuts amb prou feines, doncs entre el vent que hi tocava i que perdíem temperatura pel fet de no caminar, va fer que el fred anés en augment per moments. Així que després de les fotos de rigor i de picotejar quatre fruits secs ja vam anar encarant la tornada, amb un ritme més aviat accelerat.

Al final, un bon cafè amb llet i un entrepà a l’Hostal Collfornic va ser una bona recompensa per l’esforç realitzat.Per orientar-vos us aconsello que us feu amb una còpia d’aquest mapa de l’editorial Alpina

Excursió: Llac Laurentí i Roc Blanc (França)

Ara que es celebren els 350 anys del Tractat dels Pirineus, en el que l’any 1659 francesos i espanyols es van repartir Catalunya, és una bona ocasió per conèixer aquesta part del nostre país sovint massa desconeguda i que sempre ens té preparades bones alegries. Dels pocs viatges que he fet per aquestes terres en destacaria per sobre de tot tres coses: primer, que hi ha un profund sentiment català tot i que aquest sovint no es manifesta en la nostra llengua (però això és un altre tema que em preocupa relativament), segon, que el paisatge és espectacular, més humit i verd que al sud, fet que permet que a la muntanya sempre s’hi pugui fer foc, tot l’any. I tercer i últim (per no allargar-me), que el paisatge no ha patit la destrucció i l’especulació immobiliària que tenim al Principat, cosa que es tradueix en uns pobles més bonics, més equilibrats, i sobretot a la muntanya encara es conserven amb molta vida, més enllà del turisme de cap de setmana.

Nosaltres vam aprofitar el bon temps de l’agost per anar a l’espectacular llac Laurentí i pujar al pic de Roc Blanc (2544 m.), situat ja en terres occitanes però fent pràcticament de frontera amb la comarca nordcatalana del Capcir. La veritat és que, sobretot els que vivim a les comarques gironines, no tenim excusa per no visitar aquests llocs, doncs estan molt aprop i és una llàstima deixar-se’ls perdre. L’excursió ens podria ocupar, entre pujar i baixar, unes 6 hores, però nosaltres vam decidir anar amb tranquil·litat,fer-ho en dos dies gaudint de l’acampada al costat de l’idí·lic llac i passar-hi així tot el cap de setmana.

Foto: Vista del Llac Laurentí, quan vam arribar-hi a  la tarda.

Per arribar-hi cal dirigir-se a Perpinyà, allà agafar la N-116 direcció oest, i just abans d’arribar a Prades, s’agafa la carretera D-14 que porta fins a l’encreuament per anar al poble de Mijanès, el més proper al punt de partida de la ruta. Allà millor que pregunteu com arribar al llac, ja que en realitat és senzill tot i que ara mateix seria una mica enrevessat explicar com arribar-hi. En tot cas, el destí seria arribar al refugi Laurentí a través d’una pista forestal en bon estat practicable sense problemes per turismes. Quan hi arribeu ho detectareu de seguida pel refugi, les indicacions cap al llac i els cotxes aparcats a la vora del camí. Hi ha altres maneres per arribar-hi, nosaltres vam escollir aquesta simplement perquè ens venia de pas en funció dels pobles que havíem visitat dissabte al matí.

Just allà, al refugi Laurentí (1636 m.), s’agafa el camí que amb una horeta justa us portarà fins al llac Laurentí (1940 m.). És una cosa suau i sense pèrdua. Ja a les primeres passes veureu l’espectacularitat d’aquests boscos, com deia abans força més humits que a la vessant sud i per tant més frondosos i amb arbres més grans. El camí transcorre sense cap dificultat fins al llac, lloc on nosaltres vam aprofitar per acampar i passar la nit, i des d’on ja es pot veure el Roc Blanc a la dreta. El vespre va ser fantàstic, fent rotllana a la vora del foc, menjant, rient i…això sí, abrigant-nos, ja que el contrast de temperatura entre el dia i la nit és més que considerable.

Foto: A la nit vam encendre una mica foc que ens va donar molta vida.

El matí es va aixecar amb un sol fantàstic, i per sort el foc encara aguantava una mica, suficient per tornar a animar-lo per l’esmorzar. Des del llac fins al cim  Roc Blanc (2544 m.) hi ha poc més de dues hores, sempre segons el ritme. El camí no té pèrdua ja que està ben fresat. Bàsicament s’ha de començar com si voregéssim el llac per la banda dreta i llavors entre dues grans pedres queda un pas més estret per on es veu clarament el camí. A mesura que anem guanyant alçada anem tinguent millors perspectives del llac. Quan ja tenim el coll de Laurentí (2400 m.) a la vista trobarem un petit estany, tot i que en el nostre cas estava totalment sec. Tot i això al llarg del camí ens anem trobant algunes clapes de neu que no marxen ni amb la calor de l’agost. Allà la nostra gosseta, la Nuga, va descobrir la neu per primera vegada i sembla que s’ho va passar la mar de bé!!

El coll Laurentí és un molt bon lloc per aturar-se a fer una queixalada, doncs té unes magnífiques vistes de les muntanyes que ens queden més al nord i que, sincerament, desconec totalment. Des d’allà ja es veu el cim ben aprop, i amb mitja horeta més ja podreu salvar els 150 metres de desnivell que queden. Durant els últims metres s’ha de grimpar una mica, però no us espanteu, res de l’altre mon! El cim és un espai ben petit, rocós i força punxagut. Si hi coincidiu amb algun altre grup d’excursionistes haureu de fer torns per fer la foto final. Això tampoc és problema, doncs poc abans d’arribar al cim ja hi ha alguna balconada amb una vista espectacular.

Foto: Panoràmica del Llac Laurentí i rodalies, des del cim del Roc Blanc.

A la baixada, com que el camí era més que obvi, vam mirar d’anar per alguna variant, ja que la vall era clara i tots els petits camins portaven al llac. Així que almenys vam canviar una mica de paisatge, cosa que sempre és d’agraïr. En arribar de nou al llac i amb el sol del migdia vam fer una mica el cor fort per banyar-nos-hi tal com la Natura ens va portar al món (alguns més que altres…). Era en ple mes d’agost però tot i això l’aigua estava ben freda. No cal dir, però, que pujar allà a l’estiu i no banyar-se és casi un delicte!!! Així que ja ben refrescats ens vam posar a dinar, i després d’una breu migdiada ja vam anar agafant el camí cap a casa.

Foto: Amb la feina feta, un bany i a dinar!

Si voleu tenir informació tècnicament més detallada d’aquesta excursió i amb unes excel·lents fotografies visiteu aquesta web (www.pujades.net), un dels meus llocs preferits per agafar idees d’excrusions.

Excursió: El Pedraforca (2.506 m.)

Feia temps que tenia ganes de fer el Pedraforca, un dels grans clàssics de l’excursionisme català, i per fi va arribar l’hora. A més aquesta vegada vam enredar un parell d’amics amb qui em feia especial il·lusió fer alguna sortida, la Txell i l’Agustí, una encantadora parella garantia d’alegria, bon humor i bones cervesetes. Què més es pot demanar??

Foto: els protagonistes, la Txell, l’Agustí, un servidor i la Laia.

La nit abans vam anar a dormir a l’alberg del Molí de Gósol, molt aprop del bonic poble de Gósol. Us ho recomano al 100%, nosaltres hi vam estar molt i molt bé!! Al ser la primera vegada que pujàvem al Pedraforca vam decidir fer-ho per la ruta clàssica, és a dir, sortint del refugi Lluís Estasen (on també podeu dormir, si trobeu lloc!) i seguint pel coll de Verdet. L’alçada del Pedraforca és de 2506 metres, i la veritat és que està a l’abast de tots els públics que portin un mínim de preparació. Si no fos assequible no seria un clàssic de l’excursionisme!! Només cal estar preparat per fer una bona grimpada al tram final i portar unes bones botes ben rígides pel descens final per la tartera.

Així doncs, sortint de Gósol en direcció Saldes, hem d’estar atents a l’indicador del refugi Lluís Estasen, que ens queda a mà esquerra. Agafant aquest trencant ben aviat trobarem els cotxes aparcats a peu de carretera de la gent que ha passat la nit al refugi. L’aparquem allà i anem caminant fins al refugi, amb uns 10 minuts. Allà es considera el punt de partida de la ruta (1668 m.), i seguim les indicacions que hi ha en tot moment, en alguns trams amb pintades a les pedres i als arbres, i a vegades amb fites. La veritat és que el camí no té cap pèrdua. El paisatge és espectacular, el bosc transmet una força enorme, i aneu guanyant alçada constantment. Per pujar al Pedraforca no hi ha temps per escalfar una mica les cames, ja que ben aviat el desnivell és considerable, així que val la pena agafar un ritme suau i constant que no us deixi sense aire al cap de quatre passes.

Foto: al centre el Pollegó Superior, amb la gent al cim que semblen formiguetes, i més a la dreta l’encofradura i el Cim del Calderer.

Amb dues hores ja es pot arribar al Coll de Verdet (2244 m.), un bon lloc per fer una queixalada i reposar una mica, doncs la vista ja és espectacular i l’airet que hi toca és molt ben vingut! Allà comença la segona part de l’ascens, doncs a partir d’allà es comença a grimpar per la roca. De fet hem de salvar 250 metres de desnivell gairebé grimpant tota l’estona, sempre seguint les marques grogues, però de debò que no hi ha cap risc. A mi no m’agraden gens els trams verticals i ho vaig superar. Només cal anar una mica amb compte i ja està!

Aquesta grimpada no ens porta pas directe al cim, abans cal passar pel Cim Nord (2438 m), passar un petit coll fins a l’avant-cim per, ara sí, arribar finalment al Pollegó Superior, el cim final del Pedraforca. És a dir, que el tram de grimpada fa com una mena d’escala amb tres clars escalons. Us ho passareu molt bé! Al cim (2506 m.) les vistes són espectaculars: el Cadí i els Pirineus, Montserrat, el Montsec….impagable!!!

Foto: en Xavi i l’Agustí, l’Agustí i en Xavi, just a l’enforcadura.

El descens el vam fer per la famosa tartera, girant a l’esquerra un cop arribats a l’enforcadura. Un tram de 1’5 km que amb un fortíssim desnivell us portarà casi al peu del refugi Lluís Estasen. El principal perill dels descens és la gent que va darrera teu i que pot provocar que alguna pedra baixi amb força i acabi impactant amb tu!! Però més enllà d’això no passa res. Pot impressionar una mica visualment, però és molt més fàcil del que sembla. És com baixar amb raquetes de neu, doncs poc a poc vas agafant velocitat i les mateixes pedres et van frenant com si fos la neu, enfonsant-te una mica. Només cal estar una mica atent en algun tram on no hi ha pedres i la terra que hi ha certament rellisca força. Alguna caiguda us endueu segur!!! per mi la baixada va resultar molt divertida, però al final resulta tan llarga que acaba cansant i tot.

Foto: fantàstica vista de Gósol, des de l’encofradura.

Quan s’acaba la tartera ràpidament veureu un camí a l’esquerra que amb un suau desnivell us portarà de nou al refugi inicial, un lloc fantàstic on estirar-vos i fer una coca-cola que us semblarà la glòria absoluta. En total 8’250 km que es poden fer amb cinc hores i mitja, tot i que això sempre depèn una mica del ritme de cadascú. Això sí, assegureu la previsió del temps, ja que en un bon dia de sol és molt maco, però amb fred, pluja o gel és una cosa molt diferent. De fet, encara que faci sol al cim fa força fred, porteu roba d’abric!!

Nosaltres vam acabar la vetllada amb una ràpida visita al Rebrot de Berga, i l’endemà una retrobada amb una amiga que em venia molt de gust veure. Petons Sònia, la propera vegada que et vulgui veure ja no posaré l’excusa del Pedraforca, val !!!???

Totes le fotos que veieu són de l’Agustí i la Txell, i les he pispat del seu facebook!