La CUP de Girona fa una crida al boicot del Tour de França

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de la ciutat de Girona ha decidit organitzar un boicot al Tour de França al seu pas per Griona, el proper 9 de juliol. La CUP considera que el Tour representa els valors de l’Estat francès i qualifica de “desorbitada” la despesa social que ha representat per l’Ajuntament de Girona, que “no ha comptat amb el vistiplau ciutadà”. L’organització juvenil Maulets també se suma a aquestes crítiques. CUP i Maulets expliquen que “l’Estat francès històricament ha dut a terme una estricta política de negació de les realitats nacionals que existeixen al seu territori, afectant també als catalans del nord”.

Davant d’aquesta constatació, la CUP convida a tots els gironins i gironines a exhibir la identitat catalana. Tanmateix, aquesta organització independentista denuncia la comercialització de l’esport i la seva mercantilització exagerada. La CUP considera que la carrera no pot barrejar-se ni confondre amb polítiques de promoció del ciclisme, amb els esports en general i molt menys amb els hàbits saludables. En aquest sentit, la CUP recorda els diferents episodis de dopatge que s’han produït en la història recent d’aquesta prova. Els portaveus de la CUP de Girona han expressat que “en un moment de crisi econòmica, les nostres administracions locals i supramunicipals haurien de fer despeses de caire social i de promoció de l’ocupació, evitant abocar els recursos econòmics que gestionen en actes puntuals, mancats de continuïtat i de dubtós benefici per la majoria dels ciutadans”. A més, l’entitat destaca que no hi ha hagut cap procés participatiu en la decisió de portar el Tour a la ciutat.

A més recorden que l’Ajuntament està repintant senyalitzacions horitzontals, però només als carrers per on passa la cursa i com s’anuncia “massa discretament” que la ciutat quedarà paralitzada pel tall de carrers principals. Per totes aquestes consideracions la CUP veu necessària una veu contestatària davant d’un esdeveniment elitista, “que només entorpirà la vida ciutadana, a més de restar recursos econòmics per a actuacions prioritàries”. Anna Pujolàs, portaveu de la CUP de Girona, ho explica: “Fem una crida a tos els veïns dels carrers per on passa la cursa ciclista. Cal que engalanin els seus balcons i terrasses amb estelades. Cal fer fer notar la catalanitat de Girona davant una prova esportiva carregada de simbolisme jacobí francès i que té un seguiment mediàtic massiu. Però cal que siguem imaginatius i no descartar res, ja que el boicot es pot expressar de moltes maneres”.

En els propers dies la CUP i Maulets distribuiran fulletons informatius pels carres però on transcorrerà la cursa. En aquest sentit, el dimarts dia 7 i el dimecres dia 8 de 17h a 20h ambdues organitzacions faran una parada a la Rambla (alçada del Pont de Pedra) on es podran adquirir banderes estelades. Els independentistes tampoc descarten un mobilització especial dels seus militants, que desplegaran pancartes amb reivindicacions populars el mateix dia de la cursa.

L’Ajuntament de Girona ha posat moltes expectatives en el Tour, i vol aprofitar-lo per projectar la ciutat turísticament. El 9 de juliol els ciclistes passaran per Quart, Cassà de la Selva, Santa Cristina d’Aro, Sant Feliu, Tossa, Lloret i Blanes. Els corredors arrencaran del Rellotge de la Devesa a 3/4 d’1 del migdia i l’etapa tindrà 181,5 quilòmetres. Diverses veus s’han alçat per criticar el cost que suposarà el Tour per l’Ajuntament de Girona, el qual hi invertirà 100.000 euros; la mateixa quantitat que hi invertirà la Diputació de Girona. Una part d’aquests diners s’han destinat a fer els 10.000 ventalls amb lemes a favor del Tour que es repartiran entre el públic.

D’altra gent ha mostra el seu enuig perquè el Tour comportarà un autèntic col·lapse per la ciutat. El 9 de juliol només es podrà circular per Girona en transport públic o a peu. El cotxe queda completament desterrat en una dia on la ciutat perdrà al voltant de 1.000 aparcaments a la zona de la Devesa i tindrà moltes restriccions de trànsit des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda. Altra gent aprofitarà que el Tour serà el centre de totes les mirades per omplir Girona d’estelades.

L’alcaldessa de la ciutat, Anna Pagans, veu justificat el col·lapse i les quantitats de diners invertides. «El Tour tornarà a posar Girona en el primer pla internacional», manifesta Pagans. Pagans veu així ompensada la despesa i les afectacions a la ciutat que comportarà la sortida de la sisena etapa de la ronda francesa per la repercussió mediàtica de la prova.

Els aparcaments de la zona de la Devesa i de la Copa quedaran inutilitzats des de darrera hora del dia 8 – a partir de les dues de la matinada la grua retirarà els cotxes que encara hi hagi- i, com que tampoc es podrà aparcar en tots els carrers pels quals passa el recorregut, la ciutat perdrà més d’un miler d’aparcament aquell dijous de principis de juliol.

El Monestir de Sant Pere de Rodes, Cap de Creus (Alt Empordà)

Cada vegada que vaig al Cap de Creus aquest se’m confirma com un dels llocs més especials de Catalunya. En aquesta ocasió volíem visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes (510 m.), doncs en anteriors excursions per la zona l’havíem vist de lluny però mai hi havíem estat. Va ser, a més a més, la primera excursió una mica llarga que vam fer amb la nostra nova gosseta, la Nuga.

Aquesta excursió és molt fàcil de fer, i una bona alternativa per aquells que no volen agafar el cotxe, doncs es pot arribar al punt de partida amb transport públic, concretament amb el tren fins a Llançà. Nosaltres vam fer una excursió més o menys en forma de triangle, des de Llançà, pujant al Monestir, baixant a El Port de la Selva, i tornant a enllaçar amb Llançà per mitjà del camí de ronda, tot vorejant el mar. En total van ser 18′5 km, en unes cinc hores i mitja (sense comptar la parada per dinar ni la visita al Monestir).

El punt de partida, doncs, és a Llançà. Just davant de l’oficina de turisme trobareu les indicacions en direcció al Monestir, tot seguint el GR11 que coincideix en aquets tram. Just en el punt de partida, les indicacions parlen de dues hores i vint-i-cinc minuts per arribar al Monestir, però amb una hora i mitja a ritme àgil s’hi pot arribar (de fet, és el que posa a la web de la FEEC). El camí va pujant de manera constant per un estret corriol fins arribar al Coll del Perer (355m.),  des d’on ja podreu començar a tenir bones vistes panoràmiques. Cal recordar que a mesura que aneu guanyant alçada cada vegada es nota més l’aire de mar, i això fa que la caminada sigui més agradable. Al cap de pocs minuts passareu per la Serra de l’Estela (465m.), i d’es d’aquí s’agafa una pista que us porta fins a  l’ermita de Santa Helena (509m.), ja a pocs metres del Monestir (510m.).

Si teniu intenció de visitar el Monestir cal que abans us informeu bé, doncs només està obert al públic uns mesos a l’any. La veritat és que inclús pels que no en sabem d’art el Monestir de Sant Pere de Rodes esdevé un lloc fantàstic, i sense gaire esforç et pots imaginar com era la vida dels monjos en aquell indret privilegiat des del punt de vista paisatgístic. A dins hi podeu trobar un restaurant a preus força raonables (el menú), així com l’oficina d’informació del Parc Natural del Cap de Creus. Nosaltres el vam visitar, i vam aprofitar per dinar en una font situada just al peu de l’antic Hospital de Peregrins.

Un cop arribats al Monestir és de visita obligada el Castell de Verdera (670m.), punt més alt de la Serra de Rodes, des d’on tindreu unes vistes impressionants de l’Empordà i el Pirineu Oriental. Per accedir-hi, heu de pujar per unes escales que hi ha just al costat de l’entrada del Monestir, i seguir el corriol que queda a la vostra dreta.  El desnivell és important, tinguent en compte que el feu en poc més de 10 minuts, però no us en arrepentireu pas.

Foto: perspectiva del Monestir i el Castell de Verdera.

Foto: Pujant al Castell es veu aquesta bonica vista del Monestir, amb Llançà al fons de tot.

De tornada al Monestir inicieu el camí de baixada cap a El Port de la Selva, seguint també el GR11, que us ocuparà un hora i vint minuts. La veritat és que potser aquest és el tram menys atractiu de la ruta, ja que baixeu per un corriol pel Serrrat de la Guerra, en línia recta, tot creuant-vos en repetides ocasions amb la carretera que baixa en forma de zig-zag. Sort que al final, ja arribant al Port de la Selva, us trobareu un parell de menhirs que enriqueixen una mica el camí. Si no voleu no cal que entreu al nucli del Port de la Selva, ja que just abans d’arribar-hi ja veureu les indicacions que us porten de nou cap a Llançà si seguiu el GR92 que queda a la vostra esquerra.

Foto: El Port de la Selva, com sempre, preciós.

Aquest camí ja és totalment pla, tot i que el cansament acumulat fa que resulti llarg. De fet, llarg ho és, ja que es triga sobre unes dues hores justes en fer-lo. Es passa per bonics racons que us inviten a banyar-vos-hi. Nosaltres no ho vam fer, ja que vam decidir anar per feina i acabar la jornada fent unes tapetes en un bonic bar de la part vella de Lançà.

Per aquesta ruta no cal tenir un mapa, ja que està ben indicada sobre el terrey, però sí que és útil si voleu tenir una idea més general de l’entorn. A mi el que més m’agrada és el de Sua Edizioak, ja que crec que és de llarg el més complert.

Euskadi, mirant endavant

Aquest diumenge passat hi va haver eleccions autonòmiques a Euskadi. Però no eren democràtiques perquè no hi eren representades totes les sensibilitats polítiques: hi ha 101.000 vots que no tindran representació parlamentària gràcies a la croada espanyola contra l’esquerra abertzale, recolzada per la dreta basca…En fi, res que no sapigueu.

Som molts, però, els que pensem que el líder visible de l’esquerra abertzales, Arnaldo Otegi, és el millor polític que hi ha hagut a l’Estat espanyol en molts anys. De fet, puc dir sense embuts que vaig aprendre més de política i sobre el conflicte espanyol a Esukadi escoltant un a conferència de l’Arnaldo Otegi que llegint no sé quants llibres.Estic convençut que si hi torna a haver un procés de pau ell hi tindrà molt a fer i molt a dir.

Recentment, i en motiu del desè aniversari del diari Gara, es va celebrar un fòrum de debat on diferents periodistes parlaven amb l’Arnaldo Otegi. Crec que el vídeo val molt la pena, per la seva claredat de discurs i per la sinceritat que desprèn. Jo me’l crec. Aquí en poso un fragment que corre pel youtube, i la resta del debat el podeu seguir a l’enllaç que poso més avall. Ah, i que consti que no sóc terrorista, no tinc armes a casa, ni cap zulo, ni m’agrada que hi hagi morts per un conflicte polític que es podria solucionar negociant, ni 700 persones a la presó…
.

Podeu seguir la resta del debat clicant aquí.

No us perdeu aquests enllaços!

Avui us vull presentar tres nous enllaços que em fan especial il·lusió. El primer és el bloc personal del meu bon amic Elm Puig, ganxó fins a la medul·la, aficionat a la música, als viatges, a l’escriptura de lliure creació, a les braves…i a moltes d’altres coses que no se. Tot i ser un bloc de recent creació, la rumorologia ja parla de grans i interessants plans de futur, així que no deixeu de visitar-lo de tant en tant. La qualitat està garantida, és marca de la casa. El podeu visitar clicant aquí i també a la columna de la dreta (enllaços).

D’altra banda també volia afegir dos enllaços relacionats amb el territori. Un és la revista Gavarres, de la que ja us havia parlat anteriorment. Aquesta revista ja fa anys que circula, tot i que jo fa poc que li dono el reconeixement que ja es mereixia des del primer dia. Cada número d’aquesta revista tracta d’un tema central diferent, sempre relacionat amb la vida que es desenvolupa (i/o desenvolupava) a Les Gavarres i als pobles del seu entorn. El treball, les relacions entre les persones, l’entorn natural, les tradicions, la cultura i els costums de la zona són el que s’explora i es difon des de les pàgines de la revista. És un exercici d’antropologia brillant, però també de memòria històrica i de dignificació del treball i la vida de milers de persones que amb el seu dia a dia ens han donat el que tenim avui i han conservat moltes de les costums i tradicions que ens caracteritzen com a poble. Feu una ullada a la seva web, que és molt complerta, i si la voleu llegir la podeu trobar a totes les biblioteques públiques de l’entorn de Les Gavarres, i també a la major part de quioscs. Si nosaltres mateixos no ens donem valor a la nostra vida i al que ens pertany ningú més ho farà!!!.

El tercer i darrer enllaç també té a veure amb Les Gavarres. En aquesta ocasió és tracta de la pàgina web produïda per un grup d’entusiastes de la flora del nostre entorn. A la web hi trobareu un detallat estudi de la flora que creix en aqustes contrades, i la podeu buscar tan pel nom científic com  en català. La veritat és que sobre aquest tema jo vaig molt peix, però si poso aquest enllaç no és només per l’enorme valor científic d’aquesta recerca permanent, sinó perquè al darrera hi ha un excel·lent grup de gent liderats per l’incombustible Albert Mallol que fa un magnífic treball d’etnobotànica (l’estudi de la relació entre les plantes i els humans, incloent les seves aplicacions i els usos tradicionals, segons wikipedia), sempre amb una vocació pedagògica i que organitzen sortides i tallers per explicar i difondre el que en un primer moment pot semblar un pèl feixuc. La web és tan sòls la punta de l’iceberg d’un enorme treball per mantenir uns coneixements que es remunten a segles enrere. Coneixeu-los visitant la seva web.

Iniciatives humils però ben fetes com aquestes són les que et permeten ser, una vegada més, optimista respecte al nostre futur. I per això les vull difondre…

Manel, una nova alegria musical

Alegria, naturalitat, sensualitat… són algunes de les sensacions que em provoca escoltar una vegada i una altra el primer disc de Manel, i és que des de que va arribar a les meves mans “Els millors professors europeus” s’ha convertit en un dics de capçalera.

Aquest quatre nois de Gràcia (Barcelona) han creat el que molts consideren el milllor disc d’indie-folk en molts anys. De fet són ja un “petit” fenòmen mediàtic, especialment pels que escoltem el Delicatessen d’iCatfm. No m’enrotllaré massa perquè sovint les ressenyes de discs són molt aburrides per acabar dient de manera més o menys poètica que un disc és una passada. Només afegir que la cançó “al mar” la trobo d’una sensualitat desbordant, així com la de “ceràmiques Guzman”. La de “ai Dolors” és un dels altres hits del disc, divertida i ballable.

A disfrutar-los, en el seu myspace o en aquest video:

Excursió: Chinebral de Gamueta (Osca)

Primera experiència amb raquetes de neu i aprovat amb nota alta!!

La Vall d’Ascó està situada a l’extrem nord-est d’Òsca, molt aprop del límit amb Navarra. Vam passar dos dies al bonic refugi de Linza i des d’allà vam fer dues sortides per conèixer millor aquesta vall.

La primera sortida va ser per posar-nos una mica a to, comprovar que ens sentíem a gust amb les raquetes i perquè els que tenien experiència dins el grup ens donessin algunes instruccions bàsiques als més novatos. Durant aquest primer dia vam estar caminant pels boscos de les rodalies del refugi fins que la intensa boira que es va crear ens va obligar a tornar. Amb la tonteria però, ens hi vam passar ben bé quatre hores.

Foto: el primer dia també vam crestejar una mica.

El segon dia el temps ja havia millorat i teníem les cames i l’esperit al 100% per fer la nostra primera ascensió. El nostre destí era el Chinebral de Gamueta (2329 m.), un cim de fàcil ascensió però d’una bellesa impactant. En algunes webs el descriuen com un bon lloc on perdre la por a les ascensions hivernals, i certament tenen raó.

La ruta es pot trobar molt ben descrita a internet, però bàsicament des del refugi de Linza (1340m.) heu de creuar el riu i dirigir-vos en direcció a l’estret Paso del Caballo, una curiosa obertura a la roca que es veu des del mateix refugi i que pujareu amb facilitat amb 15-20 minuts escassos. Aquest lloc també és utilitzat pels escaladors.

A continuació gireu a l’esquerra per un camí indicat i ben fresat, passareu per una fageda i arribareu al Paso del Oso (1650 m.), molt a prop d’un petit refugi metàl·lic. Allà ja tindreu unes bones vistes del refugi que apareixerà darrera vostre com una petita formiga.

Foto: fent camí cap al cim el refugi ja quedava ben lluny.

Just al vostre davant trobareu una forta pendent que de cop i volta us fa guanyar 350 metres d’alçada en poca estona, així que millor que us ho preneu amb calma.

Quan porteu unes dues hores (en total) la pujada es suavitza amb un petit pla. Des d’allà veureu espectaculars vistes tant del Pirineu navarrès com de l’aragonès, amb muntanyes escarpades i cims plens de neu. Continueu crestejant per un camí més que obvi i sense cap dificultat, continuant guanyant metres però ara de manera més suau.

El camí segueix igual fins a trobar una petita formació rocosa que obliga a descendir uns metres per guanyar-los altra vegada ràpidament i així encarar el tram final de l’ascensió, sempre crestejant sense perill. Al cap d’unes tres hores i mitja aproximadament arribareu al cim.
Per tornar al refugi altres excursionistes ens van comentar que hi havia l’opció de fer una volta circular però que pels que no ens coneixíem el territori ens podíem perdre ja que no estava gaire ben indicat. Així que vam decidir tornar pel mateix camí que havíem seguit per pujar. Això sí, amb l’avantatge que baixar amb raquetes és una experiència súper divertida que fa el camí molt més curt i agradable!!!

Foto: la baixada amb raquetes, un autèntic plaer.

La descripció que us explico aquí és senzilla, però és que el camí realment ho és. A més a més, és una excursió clàssica des del refugi, i els guardes us podran donar les indicacions que calguin, sobre el camí, l’estat de la neu, etc. Nosaltres vam trigar unes sis hores aproximadament, comptant algunes parades breus, tot i que aquesta dada és molt relativa en funció de l’època de l’any.

I si podeu, reserveu-vos almenys un dia per voltar per aquells bonics pobles de muntanya!!!

Els remeis casolans i Les Gavarres

Buf!!! Per no tenir tele a casa estic prou al cas  de les poques coses que fan i m’agraden. Tot sovint miro la pàgina de ” TV3 a la carta“, i darrerament hi he trobat un parell de reportatges que m’han agradat molt i crec que poden agradar a tot aquell qui li agradi la natura, la cultura popular i Les Gavarres.

El primer documental és sobre les trementinaires i en Pius Font Quer. Les primeres són les dones de l’Alt Urgell que a mitjan segle XIX recorrien Catalunya aplicant tota classe de remeis casolans, fets amb herbes, naturals.  Si en voleu saber més podeu visitar la web del museu dedicat a elles. Per la seva banda, en Pius Font Quer va ser un dels botànics més importants del nostre país, i que va realitzar una gran tasca d’investigació i difusió de la nostra flora i les seves aplicacions. Personalment, tot i que el que jo conec d’aquest camp són quatre coses bàsiques, us puc assegurar que el món de la botànica cada vegada més me’nganxa més. Vaig començar amb les plantes silvestres comestibles, després els licors casolans, les plantes medicinals, i així a poc a poc…. espero que aquest documental us faci enganxar a aquest món tan apassionant!!!

Aquí podeu veure el documental. Dura una hora però val realment la pena!!! Sembla que wordpress avui no vol pujar videos, així que us deixo amb l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/913959

L’altre documental que m’agradaria presentar és sobre Les Gavarres. En altres entrades d’aquest bloc ja parlo de lo molt que m’agrada aquest massís, i amb aquest documental podreu conèixer els peixos que hi viuen. De fet, el Consorci de les Gavarres n’ha editat una guia, però el programa El Medi Ambient, de TV3, hi va dedicar un espai que farà les delicies d’aquells que ens estimem aquest particular racó ignorat per tanta gent!. Aquest és molt curt, i el podeu veure aquí:

Enllaç: http://www.tv3.cat/videos/934619

El somni

La vida, la llibertat, la natura, la bellesa de les coses simples, el país… això i molt més és el que es pot veure a El somni, el documental en el que se’ns mostra l’última vegada que en Joan “Pipa” va fer la transhumància, portant el seu ramat d’ovelles des de l’Empordà cap als verds prats del Ripollès. Ja es ben curiós que hagi de ser un director francès tot i que afincat a Banyoles, en Christophe Farnarier, qui ens apropi a aquest enorme tresor de la nostra cultura. Un cop més es reafirma allò de que som un país que ens costa valorar el que tenim.

El documental no fa pas un repàs històric de la transhumància, sinó que ens mostra en Pipa tal com és, ell i la seva feina, i els seus pensaments, directe, sense manipulacions ni intencions d’idealitzar res. Un home que durant tota la vida havia passat desapercebut per les nostres muntanyes, ara pren protagonisme com a garantia de la nostra cultura, autèntic guardià d’una part important de la nostra identitat. Acompanyat sempre d’una excel·lent fotografia, el documental aconsegueix transportar-nos en el temps i l’espai per retornar-nos violentament a la realitat pura i dura, on la tradició s’acaba i es veu esclafada per l’agressiva acció de l’home que destrueix sense miraments el territori, fomentant el canvi climàtic i condemnant les tradicions més maques a l’oblit absolut. Tot en el nom del progrés. En “Pipa” deixa finalment la seva feina. Ja no és rentable. Progrés? Per a qui i per a què, em pregunto jo?

Veure’l és imprescindible per tots els que s’estimen la natura, el país i la nostra cultura popular. Defensar-ne, ni que sigui l’esperit, cadascú des del seu àmbit, és una qüestió de dignitat, de justícia.

Aquí en podeu veure el tràiler, i al Truffaut de Girona el podeu veure sencer:

Excursió: El Puig d’Arques (El Baix Empordà)

El paisatge del Baix Empordà, que tantes lloances rep, està condicionat per diferents aspectes. Un d’ells i dels més importants és el massís de Les Gavarres. Aquest massís no destaca pas per la seva alçada, doncs en el seu punt més alt arriba pels pèls als 500 metres, si no pels paisatges que crea, en el propi massís, en la seva transició cap a zones més agrícoles i amb els petits poblets enclavats a les seves darreres estrivacions (m’agrada aquesta paraula…), com Sant Martí Vell, Monells, Romanyà de la Selva, Madremanya, etc.

Passejar-hi és un plaer, especialment pels empordanesos, que sempre ens sentim orgullosos de la nostra terra, tot i que els excursionistes més agosarats no la tinguin en compte  per considerar-la poca cosa. Ells s’ho perden. Si voleu conèixer una mica millor la vida que s’hi desenvolupava fins no fa masses anys, totalment lligada a les feines del bosc, feu-vos amb algun exemplar de la revista Gavarres, una autèntica joia de l’antropologia feta amb rigor i amb estima.

Continuant amb la meva recerca per tenir una imatge o fotografia clara i entenedora de la nostra geografia, i aprofitant uns compromisos familiars, vaig decidir creuar Les Gavarres des de La Bisbal d’Empordà fins a Platja d’Aro, passant pel Puig d’Arques, és a dir, l’anomenada “Gavarra marítima”. Aquesta ruta és llarga (unes 8 hores contant un parell de parades de 30 minuts i la pluja que ens feia anar més lents) però no especialment dura, ja que el desnivell és molt suau. Hi ha moltes altres rutes i maneres de passar-hi. Per orientar-vos i veure les diferents possibliitats és imprescindible que feu una ullada al mapa de Les Gavarres editat pel mateix Consorci de les Gavarres i que podreu trobar a les llibreries especialitzades.

El camí no té cap dificultat. Comença a la Bisbal, i just al carrer Puig d’en Vidal ja trobeu les primeres indicacions que,  seguint-les, ràpidament us portaran fins a  la Font de l’Arbre i la piscina municipal. En tot moment el camí està indicat amb les línies grogues i blanques pròpies del senders de Petit Recorregut (PR-C 103). En realitat no faria falta cap mapa per seguir el camí, però sí per tenir una visió més global de l’entorn. Al cap d’una estona deixeu la pista per començar a caminar per un corriol, tram que conforma el paisatge més agradable i emboscat. Es passa per la Font Rovellada de Can Mercader així com pel Mas Matas, una antiga masia en ruïnes del segle XIV que vam utilitzar d’aixopluc davant la intensa pluja que ens va caure. Prop de Can Genoer, però desviant-se una mica del camí ,hi ha un arboç que destaca pel seu imponent tamany, tot i que nosaltres el vam deixar de banda ja que la pluja no parava. A aquestes alçades de recorregut ja haureu quedat meravellats de la quantitat d’arboços que hi ha per aquesta zona, i si els podeu veure florits l’efecte encara és més impressionant!

Al cap de tres hores de caminar arribareu al Puig d’Arques (527m, segons la font que consulteu!), probablement la muntanya més emblemàtica del massís juntament amb Els Àngels. Des de fa ja uns quants anys la Generalitat hi va instal·lar un polèmic radar meteorològic i una estructura de fusta que serveix de mirador, pel bé de tots repleta de senyeres i estelades (sí!). La vista des del mirador és realment impressionant i uns plafons orientatius ajuden a orientar-se i a identificar els cims i pobles que  es veuen. Els 14 quilòmetres aproximats des de La Bisbal hauran valgut molt la pena.

Tal com es pot apreciar a la foto, quan hi vam anar nosaltres plovia i feia núvol. Això també ens va donar un paisatge molt maco, però ens va impedir veure tota la vista que hi ha. Per això us poso aquest vídeo que he trobat a internet, i on es pot apreciar El Montgrí, la zona del Baix Ter i Les Medes, entre d’altres.

A partir de llavors les opcions per seguir caminant són múltiples. Si no coneixeu la zona us aconsello una visita a Romanyà de La Selva tot seguint el GR92. Nosaltres però vam seguir el GR92 en l’altre sentit, tot seguint la pista forestal en direcció a Sant Cebrià dels Alls, tot i que uns metres abans d’arribar-hi ens vam desviar a la dreta per seguir un Sender Local (SL) que ens porta fins a la Muntanya de Can Mont, en direcció a Calonge, encarant així el nostre destí final: Platja d’Aro. De nou ens trobem amb un corriol estret de gran vellesa i amb una vegetació abrumadora. Seguint per aquest camí hi ha un moment que el SL s’acaba i enganxa amb el Sender de Petit Recorregut 116 que després de creuar la carretera de Calonge a Romanyà us portarà a la Vall de Molins. Aquestes indicacions poden ser un pèl complicades aparentment, però si us feu amb una còpia del mapa ho veureu molt clar. Ben aprop d’allà hi ha l’ermita de Santa Maria de Fenals, us espai que amb la seva modèstia ens recorda que allà hi ha l’origen històric de l’avui repugnant Platja d’Aro, tot i que arribar-hi després de la caminada que es porta a sobre potser és un pèl feixuc. (el camí que seguim no hi passa per davant,, però la veureu aprop)  De fet, aquesta zona és sorprenentment maca si penseu que esteu al costat d’un monstre turístic i anti-cultural com Platja d’Aro. Disfroteu-ho abans que estigui tot edificat! Seguiu el PR-116, tot i que sembla que a partir de Can Tirans no està massa ben indicat i pot portar a confusió. Si voleu evitar disgustos a partir de Can Tirans podeu seguir la pista que us porta directes cap a la civilització (?) de Platja d’Aro. Allà, si us cal, podeu agafar els autobusos de La Sarfa per tornar cap a La Bisbal. Ara ja coneixereu molt millor les nostres estimades Gavarres.

La unitat d’Espanya i el 12 d’octubre

Ja se que aquest vídeo no és massa políticament correcte, però és que ja s’ha explicat tantes vegades i la realitat és tan òbvia, que ja no calen gaires explicacions. A més, em fa molta gràcia…

Queda clar, no?