El Cap de Creus és únic. Un excursionista experimentat ja em va avisar que es tracta d’un entorn que enganxa molt i que té un munt de possibilitats. I tenia tota la raó. La ruta que us proposo aquí crec que va bé per veure “una mica de tot” i així agafar-li carinyo, doncs el creua d’oesta a est, començant a El port de la Selva i acabant a la punta del Cap de Creus, a l’extrem més oriental de la Península Ibèrica, permetent conèixer el seu paissatge interior (no va reseguint la costa), amb les seves cales, masos, roques volcàniques i, és clar, el monestir de Sant Pere de Rodes.

Foto: fent les primeres passes dins el Parc Natural

De fet teníem pensat fer aquesta ruta en dos dies, no pas per lo llarga que és (17 km, unes cinc horetes), sino per dormir en el refugi de cala Prona, una antiga barraca de pescadors que ara està oberta com a refugi per a excursionistes. Al final per uns problemes logístics d’última hora la vam fer d’un dia, i cap problema.

La ruta comença a El Port de la Selva, un poble que tot i la seva important actvitat turística manté l’encant d’un passat dedicat a la pesca i la vinya. Allà heu de dirigir-vos cap a la zona del port, i ja veureu un camí on comença el GR-11 amb les clàssiques marques blanques i vermelles. De fet aquesta ruta és l’última etapa del GR-11, així que la podreu seguir mot fàcilment. Allà fareu un tram per l’asfalt de la carretera, però ja aquests primers metres deixa entreveure vistes de gran bellesa amb els penyasegats típics de la Costa Brava més brava. Aviat entrereu a la zona del Parc Natural del Cap de Creus, que té la seva seu central al Monsestir de Sant Pere de Rodes.

Foto: una antiga esglèsia que es troba pel camí. El que passa quan no fas el post ràpidament després de l’excursió és que potser no recordes tots els noms…

A partir d’allà us endinseu al Cap de Creus propiament. Lo bonic del lloc és que es tracta d’un paissatge muntanyos-rural amb vegetació típica mediterrania de gran bellesa i sense patir la destrucció habitual de la costa. El fet d’estar molt aillat en quan a comunicacions fins fa poc i ser declarat Parc Natural l’ha protegit de la destrucció típica. Per això hi ha cales de somni totalment verges, amb masos a escassos metros i caballs pasturant. Al llarg del recorregut es veuen innumerables restes de l’antiga vida al camp avui ja molt minsa, amb moltes terrasses antigament conreades de vinya. Ara només en queden algunes mostres pels més romàntics.

Tot seguint les marques del GR-11, en quaslevol moment, podeu deixar el camí girant a mà esquerra per baixar a alguna de les moltes cales que trobeu, tornant a retrobar el GR més endavant. Repeteixo que la ruta no ressegueix la costa com si fos un camí de ronda, però hi podeu accedir quan vulgueu. Nosaltres ho vam fer a Cala Tavallera, allà vam dinar i vam poder pensar amb el bany que faríem si fes més caloreta… La major part de cales no estan marcades sobre el terreny, així que su recomano que su compreu el mapa oficial del Parc, que podreu trobar a la seva seu.

Foto: Cala Tavallera, un lloc magnífic i tranquil on dinar

Cal destacar també les formacions rocoses que trobeu pel camí. Degut al vent gairebé constant que hi ha fa i als materials dels que estan formades les roques (molta roca volcànica) es creen formes molt curioses que sovint recorden formes animals, i si teniu bona vista fins hi tot en podeu trobar algunes d’elles que surten als quadres de Dalí.

La veritat és que arribar a la punta del Cap de Creus té un valor especial. És un lloc de pel·lícula. El paissatge rocós mig marcià es barreja amb la sensació d’estar a “la fi del món”. La sensació de “per aquí ja no hi ha res més” és si més no curiosa i difícil d’explicar. Allò és el final, el final de tot. Com no podia ser d’altra manera al costat del far hi ha un excel·lent bar que tot i els intents de dissimular-ho manté un aire típic de taberna amb aspiracions turístiques. A l’estiu no us hi acosteu, està absolutly full.

A partir de la punta del Cap de Creus podeu seguir fins a Portlligat, si voleu. No cal que ho allargeu fins a Cadaqués, a no ser que us agradi passar pel mig d’urbanitzacions. Per si no ho havieu notat la ruta no és circular, així que cal tenir un cotxe a cada extrem. Tampoc no hi ha fonts pel camí, per tant porteu força aigua perque quan el sol apreta és que apreta… Potser no he expllicat la ruta amb massa detall, però hi ha varis llocs a internet que si que ho fan, doncs com ja he dit és l’última etapa del popular GR 11. Aviat faré una altra ruta per anar fins al monestir de Sant Pere de Rodes, ja l’explicaré. Fent aquesta ruta només el veureu de lluny, de molt lluny, el suficient per fer-vos venir ganes de fer una ruta específica per passar-hi per davant.

Foto: detall de Cadaqués, com aquest n’hi ha un munt. Cadaqués és molt maco, sobretot si no fa tramuntana!!