Andorra és el país dels Pirineus, i també dels “pijos”, però encara hi ha  molts racons molt macos. La Vall de Madriu, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i situat al sud del Principat andorrà és un d’ells. Amb la ruta que aquí us proposo prodreu gaudir d’un paisatge encara verge, ara protegit al constituir-se el Parc Natural del Madriu-Perafita-Claror.

Nosaltres ho vam fer amb tres dies, en part condicionats pel temps que ens va fer i en part per anar a un ritme suau que ens permetés disfrutar una mica de l’entorn i els refugis de muntanya, però en realitat és pot fer en dos.

El punt de partida és a Escaldes (1050 m). Allà heu de buscar el “Camí de Muntanya” (està indicat amb rètols, o si no, preguntat és va a Roma…), que és on s’agafa també el GR7. La veritat és que el primer tram té un desnivell important, però no us ha de desanimar, ja que és per sortir de la part urbana i endinsar-se a la muntanya ràpidament.

Un cop hagueu enfilat el Camí de Muntanya, o el que és el mateix, el GR7, ja no té pèrdua, doncs es tracta d’anar seguint les marques blanques i vermelles, tot vorejant des de bon començament el riu Madriu, que dóna nom a la vall. El paisatge alpí, amb el riu, les antigues cases de pedra i pissarra i el bestiar que aneu trobant creen espais d’una bellesa insuperable que rejoveneixen l’esperit.

Quan arribeu al conjunt de cases de Can Ràmio (1620 m) s’uneixen el GR7 que aneu seguint amb el GR11, també conegut com a “transpirinenc”, perquè creua el Pirineu de banda a banda, des de Donostia (Euskadi) fins al Cap de Creus.

Quan porteu unes dues hores i mitja, a ritme tranquil, arribareu al refugi de Fontverd (1850 m), on nosaltres vam parar a dinar. Allà ja podreu comprobar lo bé que estan els refugis andorrans, sempre oberts i amb lliteres còmodes. Aquí en teniu una prova:

Seguint caminant pel GR7 (o per l’11, és igual) passareu pel Pla de l’Ingle, una ampla esplanada que apareix després de passar per camins més aviat estrets, on caballs i vaques hi pasturen amb una felicitat envejable just al costat del riu, i que us farà veure clarament que l’esforç realitzat ha valgut molt la pena!!!

Al cap d’unes quatre hores d’haver començat la ruta arribareu al refugi del Riu Orris (2230 m), on nosaltres vam parar per disfrutar del sol de la tarda i de la fresqueta del riu que passa just davant. Allà vam tenir l’oportunitat de conèixer un pastor que cuidava el seu bestiar i que estava ben curtit de la vida a l’alta muntanya…

El dia següent se’ns va aixecar tot gris i ben ennuvolat, amb vent fred i amb pluges amenaçants. Per això, i seguint el consell del pastor, vam fer via ben aviat, i vam continuar el nostre camí seguint sempre el GR7 i l’11, arribant al refugi de l’Illa (2480 m) al cap d’una hora a ritme àgil. Allà vam decidir fer una parada, ja que el temps anava a pitjor. Aquest refugi no és precisament gaire bonic si es compara amb els altres, ja que és l’antiga vivenda dels obrers que van treballar en una petita presa que hi ha a pocs metres, però a nosaltres ens va ser molt pràctic. Hi vam acabar passant tot el dia, i vam conèixer dos grups d’excursionistes alemanys que feien tot el GR11 complert (quina enveja!!).

Durant tot el dia va fer fred i vent, i a estones plovia. Per sort però, a la tarda-vespre es va aclarir i va sortir el sol, fet que ens va fer ser optimista per la jornada del dia següent. Després de passar una nit amb un fred considerable i de compartir habitació amb dos simpàtics ratolins de bosc ens vam aixecar amb una sorpresa increíble: estava tot nevat!!! i això que estàvem a 15 d’agost!!!! La veritat, una experiència que no obliderem mai, no hi ha paraules… Aquí us poso una foto del refugi de l’Illa feta  a la tarda-vespre del dijous 14 d’agost i una altra del mateix refugi, feta el divendres 15 d’agost, cap a dos quarts de nou del matí:

Davant la situació que teníem, i després de la reconfortant visita d’un helicopter del Govern andorrà (salvament??) vam deicidir començar a baixar pel mateix camí que havíem vingut. Així, ens queda pendent una visita al refugi de Montmalús i al Circ dels Pessons i els seus innumerables estanys, que diuen són de gran bellesa.

Contents per l’experiència que acabavem de viure vam anar baixant, i després de parar per esmorzar al refugi del riu Orris, vam decidir no anar directament a Escaldes, ja que el dia s’anava aclarint i teniem ganes de més muntanya. Així doncs, vam tornar a passar pel Pla de l’ingle, i al cap d’una estoneta vam girar a mà esquerra, seguint les marques vermelles i taronges (sí, taronges, no blanques!!!) del GRP, el sender de gran recorregut que creua el Principat d’Andorra. Aquest ens portaria al refugi de Perafita (2200 m), però abans havíem de salvar un desnivell de 400 metres per arribar a la Collada de la Maiana (2400 m). L’esforç va valer molt i molt la pena, ja que ben aviat vam veure aquesta bonica imatge:

…i tot pujant a la Collada per una forta pendent vam tenir aquesta panoràmica de la Vall de Madriu:

La Collada de la Maiana és un lloc inòspit, de gran bellesa. El refugi de Perafita està uns metres més avall de la Collada, situat a 2200 metres. Allà vam parar per dinar encara amb l’alegria a sobre per la nevada del matí… Vam aprofitar per apropar-nos tranquilament (sense motxilles) al refugi de Claror, que queda a l’altre vessant de la muntanya del davant, tot seguint les marques del GRP. Vam poder fer fotos tan maques com aquesta:

Ja a la tarda i havent descansat, vam decidir continuar el nostre camí de tornada a Escaldes. Vam continuar, des del refugi de Perafita, pel GR 11 (variant 10). A partir del refugi hi ha un descens constant fins a Escaldes, doncs s’ha de passar dels 2200 metres als 1050 d’Escaldes. La veritat és que sembla que el descens no s’acabi mai, no pas perquè sigui molt llarg (un parell d’hores) si no perquè el desnivell és important.

Us recomano, com sempre, que us compreu un mapa de la zona i ho entendreu tot molt més fàcil. Nosaltres ens vam fer amb un exemplar del llibre+mapa editat per Sua Edizioak gràcies a la gentilesa d’en Ramón, però n’hi ha d’altres.

A disfrutar!!!