El Canigó és un dels noms claus dins de la cultura catalana. Pujar-hi significa molt més que un acte esportiu o de coneixement del territori. Per mi significa viatjar segles enrera, quan es va començar a concebir la nostra història com a poble, tot recordant el país que podríem ser però encara no som, doncs la mateixa divisó entre el Principat i la Catalunya Nord ens recorda en tot moment quina ha estat la nostra història. Si cliqueu aquests enllaços podreu trobar informació sobre la flama del Canigó i sobre el famós poema del Canigó escrit per Jacint Verdaguer l’any 1886.

El Canigó és la darrera gran serralada pirinenca abans d’arribar a la Mediterrània, del que només el separen 50 quilòmetres. La seva alçada és de 2784 metres, alçada que encara impacta més degut al contrast que fa la plana del Roselló a la banda est.

La ruta que aquí us proposo permet conèixer el conjunt del Massís del Canigó en dos dies. De fet, per pujar-hi hi ha diferents possibilitats, es poden fer tantes voltes com es vulgui o anar-hi de manera més directa. Aquesta no se pas si és la millor o la més maca, però en tot cas és la que vam escollir nosaltres seguint les pautes que en Luis Alejos explica en el seu fantàstic llibre Refugios del Pirineo- Rutas circulares, llibre que d’altra banda us recomano totalment i que podeu trobar en diferents biblioteques. Seguint-la podreu conèixer el conjunt del Massís del Canigó, no únicament el pic. El llibre diu que la ruta es fa caminant 4 hores i mitja al dia, però ja se sap que aquests bascos estan un pèl grillats, i les indicacions sobre el terreny parlen de 6 hores, molt més realista per la resta dels mortals.

La ruta comença al refugi de Merialles (1720m.). Per arribar-hi us heu de dirigir cap a Vilafranca de Conflent, seguir cap al petit poble de Casteil, i d’allà aneu seguint les indicacions de Coll de Jou (1725 m.). Alguns trams de la pista que porta al Coll requereixen anar amb compte o bé pujar-hi amb un tot terreny, tot i que fer-ho amb un turisme no és ni molt menys impossible., de fet al pàrquing n’hi havia uns quants. Arribats al Coll deixeu el cotxe en el pàrquing, i seguiu caminant baixant suaument pel sender senyalitzat amb les marques del GR10. De fet, durant aquesta primera jornada s’han de seguir sempre les marques del GR10, en direcció “Refugi de Cortalets”, on farem nit. Només fer les primeres passes trindreu ja les primeres alegries, ja que el paisatge és realment bonic, amb una vegetació molt frondosa i amb arbres molt grans. Ràpidament però, el camí es converteix en un ascens constant però suau, d’aquell que us va posant a to però no us deixa esgotats al cap de quatre passes. Trobareu també marques grogues que indiquen “La Volta al Canigó”: no els hi feu cas, ja que aquestes indicacions porten directament al pic, cosa que no ens interessa, i seguim sempre, durant aquesta primera jornada, les indicacions del GR10.

Foto: el refugi de Merialles, punt de partida de la ruta.

Foto: en ramon.

Anirem trobant petits recs i rius, com el del Cadí, ideals per aturar-se a fer una mossegada. Seria un bon lloc també per aturar-se i remullar-se una mica, però tot just acabem de començar i no ens convé. Aproximadament quan portem casi dues hores a ritme suau arribem a la Jaça del Cadí (1950 m.), on una vegada més trobem un camí que ens porta directe al pic i al que no farem cas. Seguirem a l’esquerra continuant pel GR10, i anirem vorejant la muntaya durant una bona estona per un camí força pla, trobant algunes pedreres que no impliquen cap dificultat i veient boniques vistes de Sant Martí del Canigó. L’església d’aquest poble va ser funadada l’any 1007 per Guifré II de Cerdanya i de Conflent, i es considera el bressol de Catalunya.

A partir del Coll de la Jaça d’en Vernet (2040 m.) es comença a perdre alçada, passant per algunes petites barrancades que ens obliguen a baixar fent zig-zag, sense problema per ningú. Seguint caminant arribarem a una pista ample on hi podríen passar cotxes, i quan portem aproximadament unes 4 hores trobem el Refugi lliure de Bonaigua (1740 m.), amb unes excel·lents vistes sobre els pobles i muntanyes properes, doncs sempre hem anat vorejant la muntanya.

Aquí és quan comença el tram més dur de l’etapa, doncs poc després del refugi s’ha de seguir per un corriol per tal de salvar un desnivell de 500 metres força soptat, sempre seguint el GR10. Una mica de concienciació serà suficient, i l’esforç ens oferirà bonics paisatges.

Un cop superat aquest desnivell (5h) ja tindrem la feina pràcticament enllestida (ho haurem suat una mica, la veritat), i després de caminar per un estret corriol superarem un petit coll, des d’on ja veurem a certa distància el nostre destí, el Refugi de Cortalets (2150m.). En aquest refugi, situat en una bonica zona amb un estanyol, també s’hi pot accedir amb cotxe per una pista, fet que obliga sempre a reservar amb antelació, doncs sol estar ple. I el pitjor de tot, hi poden haver carretades de nens que vénen a aquest bonic indret a córrer i esbargir-se i, per tant, cridar… El refugi té una part més tipus petit hotel, amb habitacions, dutxes i restaurant, i un altre de més “excursionista”, amb lliteres, una llar de foc i una pica. Cal reservar sempre, i es pot menjar algo al restaurant (és car) i dormir a la part més cutre.

Foto: el refugi de Cortalets, a la dreta el petit hotelet, a l’esquerra el refugi.

Al matí “toquen diana” a les 7h., i l’esmorzar (5 euros) es serveix únicament a les 7:30h. Així que pel segon dia tota la gent del refugi va fent camí cap al pic del Canigó pràcticament a la mateixa hora. Ben aviat els diferents ritmes van espaiant la comitiva. Comencem caminant reprenent en el sentit invers el camí que vam seguir el dia abans per arribar al refugi. Però ben aviat, a l’alçada de la Font de la Perdiu (2260 m.) deixem les marques del GR10, i girem a l’esquerra, seguint les marques grogues, ara sí, de la “Volta al Canigó”. A partir d’aquí comença l’ascens al mític pic, guanyant alçada ràpidament fins arribar al primer replà, la Portella (2600 m.). A partir d’aquí el camí va fent zig-zag en una zona pedregosa, on l’important desnivell ha obligat a construir petits murs de pedra i xarxes metàl·liques per fer-la viable (tot plegat molt integrat en el medi, la veritat). En aquest tram final a vegades es pot perdre una mica el camí degut a les pedres, però el pic del Canigó ja es veu ben aprop i si cal és passa pel dret i fora… Al cap de dues horetes justes de camí arribem per fi al pic del Canigó (2784 m.)

Foto: pujant al Canigó!

Estar al cim és realment bonic, les estalades i senyeres et recorden on estem realment. El dia que hi vam pujar nosaltres feia un temps excel·lent que ens va permetre disfrutar de les vistes. Hi havia cap a una vintena de persones (!), la major part francesos, en general suposo que bona gent, però de ben segur imperialistes com els que més, que no voldrien renunciar per res del món a aquell tros de terra que per ells no representa res i en canvi per nosaltres tant. En fi, no m’extendré en aquest sentit…

Per baixar i tornar al nostre punt de partida del primer dia, on tenim el cotxe, el refugi de Merialles, no ens queda més alternativa que baixar per la famosa xemeneia del Canigó. La veritat és que impressiona més visualment que altra cosa, només és qüestió d’anar baixant poc a poc amb cura d’on poses els peus, però és un descens a l’abast de tothom. Us asseguro que la verticalitat em fa molt de respecte, però al fer dos passos ja vaig veure que tampoc era res de l’altre món. És clar que si hi ha neu o gel ja és diferent…

Foto: la famosa xemeneia del Canigó, per on vam baixar.

Ja des de la xemeneia veiem el camí que anirem seguint tot baixant per la vall del riu Cadí. El camí aviat comença a baixar en zig-zag per fer-lo més assequible, fins arribar a la cabana d’Aragó (2125m.), una antiga barraca de pastors. A partir d’aquell moment ja es té la sensació de tenir la feina feta, doncs el pic del Canigó ja queda enrera, de fet gairebé ja no es veu, i anem encarant la tornada al cotxe. Des de la cabana d’Aragó seguim caminant, i al cap de mitja horeta ja trobem l’encreuament on també vam passar el dia abans, punt de trobada entre el GR10 i la “Volta del Canigó”. Allà ja trobarem les indicacions del Refugi Merialles, tot passant pels camins que el dia abans ja havíem fet.

En total, aquesta segona jornada és un pèl més curta que la del dia abans, i amb l’avantatge que l’ascens l’haureu fet a primera hora del matí per pujar al Canigó, i això és molt important, ja que des del pic fins al punt final tot és descens.