Havia llegit en algun bloc que quan un excursionista novell (com és el meu cas) acostumat a fer sortides d’un o dos dies fa una travessa com aquesta s’hi queda enganxat, ja res és el mateix. Doncs bé, haig de dir que és totalment cert. Puc explicar el camí, els diferents tipus de paisatges, les anècdotes, els animals que et trobes, i tot el que vulgui, però la sensació interior que un té passant dies en plena natura, caminant de sis a vuit hores al dia i parlant amb poca gent (la vaig fer sol)… això mai seré capaç d’explicar-ho, per més que vulgui. Les implicacions mentals i emocionals que té són difícils d’explicar, de fet, més que d’una excursió podria parlar d’una peregrinació.
Aquest ha estat el meu primer experiment fent travesses. Ara conec millor la muntanya, el meu cos i la relació entre ambdós. La ruta que aquí us proposo segueix al 100% el GR11, el sender de Gran Recorregut que transcorre pels Pirineus, des del Cap de Creus fins al País Basc, o viceversa. Hi ha diferents guies que expliquen la ruta, i on també hi podeu trobar altra informació útil, com dades d’interés històric o cultural, llocs on dormir, telèfons d’emergència, etc. El problema és que totes les guies descriuen la ruta d’oest a est, i no en el sentit que la vaig fer jo. En realitat em vaig orientar per un suplement que va editar la revista Pirineos i que és l’única referència que vaig trobar explicant la ruta d’est a oest. De totes maneres el GR11 està molt ben indicat sobre el terreny i la veritat és que és difícil perdre’s, tot i que no impossible!! Amb un mapa de la zona és més que suficient.
Les etapes que jo vaig fer són aquestes:
1. Cap de Creus – Llançà
2. Llança – Espolla
3. Espolla – La Jonquera
4. La Jonquera – Maçanet de Cabrenys
5. Maçanet de Cabrenys – Bassegoda
6. Bassegoda – Beget
7. Beget – Setcases
8. Setcases – Núria
A continuació podeu llegir una petita descripció de cada una d’elles:
1. Cap de Creus – Llançà.
Aquesta excursió ja l’havia fet amb anterioritat, i la veritat és que va estar bé començar el meu repte personal en un terreny que ja m’és familiar. El Cap de Creus és maco, és especial, amb una paisatge una mica marcià, i personalment estic enamorat de les masies que t’hi trobes, algunes d’elles encara habitades per autèntics privilegiats. Cal estar alerta quan es comença a agafar el GR11, doncs s’han de caminar tres quilòmetres de carretera des de la punta del cap, i llavors a mà dreta es troba el camí indicat… vull dir que no espereu arribar amb cotxe a la punta del cap i trobar allà mateix les indicacions. L’etapa és fàcil, amb racons ideals per fer un banyet si us fa bon temps. Es passa per Port de la Selva, poblet prou maco i tranquil, tot i el turisme. Allà podeu fer una mica de trampa: podeu arribar al final d’etapa a Llançà, ja sigui seguint el GR11 que puja al Monestir de Sant Pere de Rodes (amb una pujadeta considerable), o bé agafar el GR92 que arriba també al nostre destí i va seguint el camí de ronda per la costa, molt més pla i de bon fer que el GR11. Trieu el que trieu segur que acaberu contents, doncs el paisatge és bonic de totes maneres. Arribats a Llançà podeu anar a dormir a l’alberg de Joventut que hi ha just al costat de l’estació de Renfe, està bé de preu, com tots els albergs. Etapa suau ideal per anar agafant la forma…
2. Llançà – Espolla.
Des del meu punt de vista aquesta és l’etapa més lletja, ja que hi ha molta carretera. Sortiu de Llançà i aneu enfilant el camí indicat, veient cada vegada vistes més maques. Arribareu aviat a l’ermita romànica de Sant Silvestre, i poc després tindreu davant vostre una bonica imatge de tota la plana de l’Empordà. Passeu pel petit poble de Villamaniscle, totalment rodejat de camps de vinyes. A partir de llavors agafeu la carretera que porta al monestir de Sant Quirze de Colera, ja en plena serralada de l’Albera. El paisatge és típicament Mediterrani, amb molt d’arbust i matoll, força sec. Passat el monestir enfileu el Coll de Plaja, on vaig trobar una tramuntanada bastant molesta i que allà dalt tenia una força certament inquietant!!! Baixeu per un estret corriol fins al Mas Pils, i llavors us queden uns 8 quilòmetres fins al poble d’Espolla. Sincerament, si passa un cotxe podeu fer autoestop tranquil·lament, no us perdreu res. El poble d’Espolla és maco, molt rural, amb molta vinya i un únic bar on s’hi troba tot el poble, amb fotos dels dinars dels caçadors, etc. Molt tranquil i amb un monument als caiguts durant la guerra civil espanyola. Per dormir, o tenda de campanya a les afores o pagar una casa rural (Roger, 660.154.747).
Foto: l’Albera amb el Monestir de Sant Quirze de Colera.
Etapa 3. Espolla – La Jonquera.
Aquí ja es comença a trobar una mica més de muntanya, la de l’Albera. La sortida d’Espolla és dureta, doncs s’ha d’enfilar el camí fins a Els Vilars, i d’allà fins al cap de munt del Coll de la Llosarda. L’ascens és maco, però els 700 metres de desnivell així d’entrada de bon matí es fan notar. Arribats al coll ja entrareu en un bonic paisatge, cada vegada més verd i frondós, amb més vegetació, en plena Albera. Passareu pel costat del Castell de Requesens (s.XI), on us recomano que hi feu una ullada. El castell està situat al peu del Puig Neulós (1263 m.) el pic més alt de l’Albera. Just abans del castell trobareu també el refugi lliure del Forn de Calç, a tenir en compte segons com us distribuïu les etapes. Després del castell aneu seguint la pista forestal, passant per la Font del Ferro i per la cantina de Requesens, un fantàstic bar-restaurant on fan menjar casolà amb productes de la terra deliciosos. És un d’aquells restaurants totalment rurals on s’han de produir la llum ells mateixos, de tracte agradable, arregladet però no “pijo-domingero”. A partir d’allà la pista forestal puja constantment fins al Puig Falguers. Tot i ser pista el camí i el paisatge es maco, amb bones vistes. Entre el Castell i el Puig, a la vostra dreta podeu veure les restes d’un avió que es va estavellar en aquella zona i que continua allà mateix, partit en diferents parts. Cal estar alerta, doncs fàcilment te’l pots passar per alt. Un cop arribats al Puig, veureu vistes de la plana del Roselló i del Canigó, però el GR11 segueix per un interminable descens amb 600 metres de desnivell fins al poble de la Jonquera. Durant el descens trobareu l’ermita de Sant Llúcia i una font. A la Jonquera hi ha un refugi per dormir, només heu de demanar la clau a la Policia Municipal. Atenció perquè la Policia té pocs efectius i a vegades tanquen l’oficina una estona si han de sortir, però tornen al cap de poc !!!. El refugi està a l’entrada del poble i està ben acondicionat amb dutxes i tot. Feu una volta pel poble, hi ha alguns bars macos i està bé per trencar el mite, doncs molts de nosaltres l’únic que coneixem de la Jonquera és el pas fronterer, ple de camions, cotxes i policies. Personalment, durant aquesta etapa el meu cos va experimentar un canvi espectacular, les cames anaven soles, i vaig arribar sense la sensació d’estar massa cansat, la veritat. Increïble, jo mateix al·lucinava amb l’estona que era capaç de mantenir un ritme accelerat!!
Etapa 4. La Jonquera – Maçanet de Cabrenys.
Aquesta etapa és de transició entre el paisatge empordanès i la cada vegada més propera Garrotxa. La sortida de La Jonquera és per un túnel que passa per sota l’autopista i que sembla que tothom del poble coneix. A partir d’aquell moment hi ha una suau i agradable pujada d’uns 400 metres de desnivell, on el paisatge ja és cada vegada més verd i boscós deixant enrera ja, i de manera definitiva, els paisatges de matolls i arbusts tan habituals de l’Alt Empordà. Al cap d’una estona es passa per l’ermita de Santa Eugènia, amb bonics parts verds al seu voltant. Despres de passar per una bonica pista plana i de caminar agradable s’ha d’agafar la carretera GI-500 fins al poble de La Vajol. La veritat és que aquest darrer tram de carretera és fa pesat, però l’esforç es veu recompensat a l’arribar a La Vajol, un poble petit que destaca per ser el més alt de l’Alt Empordà i per la marca que hi deixà la Guerra Civil: per allà hi van passar molts refugiats que anaven cap a França, entre ells Lluís Companys, a qui l’hi han fet un monument. També hi va passar Negrín, últim president de la República espanyola. En una mina situada a uns centenars de metres de La Vajol , anomenada a partir de llavors la “Mina Negrín”, és on van amagar diferents obres d’art del Museo del Prado així com altres objectes de valor. Per cert, a La Vajol podeu comprar menjar a la botiga de La Conxita que sembla que està oberta a tot hora, doncs la propietaria és conscient del pas d’excursionistes per allí. Si està tancada…sapigueu que ella viu just a sobre de la botiga, i em sembla que estarà encantada d’obrir-vos…
Passada la Mina, només heu d’anar seguint un estret corriol que deixa entreveure boniques vistes de muntanya i més muntanya repleta d’arbres que semblen no acabar mai, doncs estareu entrant ja en una zona amb una densitat de població cada vegada més baixa, i s’agraeix. Quan hagueu seguit aquest corriol haureu arribat ja a la carretera que amb 30 ó 40 minuts porta a Maçanet de Cabrenys. Alerta, però, doncs el GR11 aviat es desvia de la carretera per fer drecera per la muntaya. Seguint les marques passareu per “La Pubilla” un inmens arbre centenari que està protegit com a tal.
Maçanet de Cabrenys és un poble molt maco, té una part d’urbanitzacions força desastrosa, però predominen clarament les cases antigues que conserven el bon gust. Feu-hi una volta, val la pena de veritat. Jo vaig dormir, a mitja pensió, en un hostal que em va costar una pasta, però home… també m’ho mereixia, no?? Em va dir un excursionista que em vaig trobar que, si hi arribeu entre setmana i abans de les 18h, podeu passar per l’oficina de turisme del poble, i allà tenen una part del centre cívic municipal com a refugi, amb microones i tot. Jo vaig arribar-hi un diumenge, així que “trinco trinco la cartera…”
Etapa 5. Maçanet de Cabrenys – Bassegoda.
Continuem el nostre camí seguint les marques del GR que passen pel costat del camp de futbol, ja a les afores del poble. Aviat començarem el descens cap el Molí d’en Robert, un espai sorprenent que apareix de cop i volta i que sembla un lloc perfecte per anar-hi a passar els dies més calorosos de l’estiu, ja que hi ha una presa ideal per banyar-se i un bar-restaurant tot envoltat de bosc…A partir d’aquí comença un ascens continuat fins a la masia de La Trilla, actualment utilitzada com a refugi de caçadors. Continuem caminant, passant per antics masos i esglésies, res d’especial fins que arribem al petit poble d’Albanyà, bon lloc per parar a dinar on hi ha una botiga de queviures d’aquelles que tenen absolutament de tot. Just al costat de la botiga hi ha una plaça des d’on hi ha una bona vista, sobretot del riu la Muga, que passa per allà mateix i ens tenta molt, per segona vegada en aquesta jornada, per banyar-nos a la seva aigua cristalina. Vaig trobar-me altres excursionistes que havien decidit passar un dia de descans allà i el cert és que no és pas una mala idea.
A partir d’allà només ens queda enfilar el Bassegoda. La pujada és constant, entretinguda mentre et vas trobant amb la Muga i guanyes els primers metres, però el camí està esfaltat en molts trams i això fa que perdi interès. L’ascens ocupa un parell d’interminables hores, fins que arribeu a un mas que guarden la clau del refugi que està a un parell de minuts. En aquest mas tenen un petit bar restaurant d’aquells senzills però que us semblarà la glòria més absoluta. El refugi està bé, espaiós, net, amb aigua…i si teniu la sort d’agafar una nit de lluna plena el panorama és preciós…Això sí, agafeu forces perque la següent etapa és dura.
Etapa 6. Bassegoda – Beget.
L’etapa comença forta, amb l’ascensió al coll del Bassegoda (nom d’origen basc). Tot i que el refugi ja està a mig camí l’esforç és considerable, i exigeix un ritme moderat però constant. A partir d’aquest punt comenceu un descens bestial de gairebé 1000 metres que us va endinsant a un paissatge cada vegada més verd, frondós, i amb aigua ,típic de la Garrotxa. Segurament és més dur aquest descens que l’ascens que haureu fet previament, però val la pena, doncs es tracta probablment de l’etapa més maca. Un cop arribats al torrent de la Comella aviat arribareu a Sant Aniol d’Aguja, lloc on alguns excursionistes també passen la nit, just a l’esplanada de l’església. Allà, i després de fer una maeritoria parada, es segueix el camí que puja cap a la dreta, i ràpidament aneu guanyant alçada, veient impressionants vistes de la vall i passant per alguns penyasegats que fan cert respecte. L’ascens es fa dur sobretot per l’impressionant puja i baixa que heu fet, però quan arribeu al poble abandonat de Talaixà us sentireu molt alliberats. La veritat és que un es pregunta perquè la gent anava a llocs tan recòndits per edificar un poble. Ara se’l veu molt maco, però carai… mira que hiha llocs per fer una casa!
Allà el corriol es converteix en una pista que va baixant per anar encarant la part final de l’etapa (quina alegria!). Passeu un riu i l’aneu vorejant per una mena de passeig natural preciós. Aviat haureu d’encarar l’últim ascens de la jornada, en aquest cas fins el Coll de Muls, uns 300 metres de desnivells que es fan agradables gràcies al bonic paissatge que es troba. Superat el coll ja només queda baixar-lo i seguir un camí totalment pla que ja us porta fins a la carretera que condueix a Beget. Aquest camí és també molt maco ja que es van trobant grans masies pròpies de la zona, amb els seus pallers, camps ben verds…. tot plegat sembla un pessebre. La carretera que arriba a Beget, tot i que només l’heu de seguir durant uns 10 o 15 minuts, es fa eterna. Ja hi han ganes d’arribar, i no hi ha res pitjor que l’asfalt en els metres finals després d’una jornada com aquella. Això, si el destí final és inmillorable: per mi Beget és un dels pobles més macos de totes les comarques gironines, en un emplaçament privilegiat i amb una arquitectura que ha sabut mantenir i recuperar les construccions tradicionals. No hi ha refugi, així que ho tenda a les afores o a l’hostal.
Etapa 7. Beget – Setcases.
