El paisatge del Baix Empordà, que tantes lloances rep, està condicionat per diferents aspectes. Un d’ells i dels més importants és el massís de Les Gavarres. Aquest massís no destaca pas per la seva alçada, doncs en el seu punt més alt arriba pels pèls als 500 metres, si no pels paisatges que crea, en el propi massís, en la seva transició cap a zones més agrícoles i amb els petits poblets enclavats a les seves darreres estrivacions (m’agrada aquesta paraula…), com Sant Martí Vell, Monells, Romanyà de la Selva, Madremanya, etc.

Passejar-hi és un plaer, especialment pels empordanesos, que sempre ens sentim orgullosos de la nostra terra, tot i que els excursionistes més agosarats no la tinguin en compte  per considerar-la poca cosa. Ells s’ho perden. Si voleu conèixer una mica millor la vida que s’hi desenvolupava fins no fa masses anys, totalment lligada a les feines del bosc, feu-vos amb algun exemplar de la revista Gavarres, una autèntica joia de l’antropologia feta amb rigor i amb estima.

Continuant amb la meva recerca per tenir una imatge o fotografia clara i entenedora de la nostra geografia, i aprofitant uns compromisos familiars, vaig decidir creuar Les Gavarres des de La Bisbal d’Empordà fins a Platja d’Aro, passant pel Puig d’Arques, és a dir, l’anomenada “Gavarra marítima”. Aquesta ruta és llarga (unes 8 hores contant un parell de parades de 30 minuts i la pluja que ens feia anar més lents) però no especialment dura, ja que el desnivell és molt suau. Hi ha moltes altres rutes i maneres de passar-hi. Per orientar-vos i veure les diferents possibliitats és imprescindible que feu una ullada al mapa de Les Gavarres editat pel mateix Consorci de les Gavarres i que podreu trobar a les llibreries especialitzades.

El camí no té cap dificultat. Comença a la Bisbal, i just al carrer Puig d’en Vidal ja trobeu les primeres indicacions que,  seguint-les, ràpidament us portaran fins a  la Font de l’Arbre i la piscina municipal. En tot moment el camí està indicat amb les línies grogues i blanques pròpies del senders de Petit Recorregut (PR-C 103). En realitat no faria falta cap mapa per seguir el camí, però sí per tenir una visió més global de l’entorn. Al cap d’una estona deixeu la pista per començar a caminar per un corriol, tram que conforma el paisatge més agradable i emboscat. Es passa per la Font Rovellada de Can Mercader així com pel Mas Matas, una antiga masia en ruïnes del segle XIV que vam utilitzar d’aixopluc davant la intensa pluja que ens va caure. Prop de Can Genoer, però desviant-se una mica del camí ,hi ha un arboç que destaca pel seu imponent tamany, tot i que nosaltres el vam deixar de banda ja que la pluja no parava. A aquestes alçades de recorregut ja haureu quedat meravellats de la quantitat d’arboços que hi ha per aquesta zona, i si els podeu veure florits l’efecte encara és més impressionant!

Al cap de tres hores de caminar arribareu al Puig d’Arques (527m, segons la font que consulteu!), probablement la muntanya més emblemàtica del massís juntament amb Els Àngels. Des de fa ja uns quants anys la Generalitat hi va instal·lar un polèmic radar meteorològic i una estructura de fusta que serveix de mirador, pel bé de tots repleta de senyeres i estelades (sí!). La vista des del mirador és realment impressionant i uns plafons orientatius ajuden a orientar-se i a identificar els cims i pobles que  es veuen. Els 14 quilòmetres aproximats des de La Bisbal hauran valgut molt la pena.

Tal com es pot apreciar a la foto, quan hi vam anar nosaltres plovia i feia núvol. Això també ens va donar un paisatge molt maco, però ens va impedir veure tota la vista que hi ha. Per això us poso aquest vídeo que he trobat a internet, i on es pot apreciar El Montgrí, la zona del Baix Ter i Les Medes, entre d’altres.

A partir de llavors les opcions per seguir caminant són múltiples. Si no coneixeu la zona us aconsello una visita a Romanyà de La Selva tot seguint el GR92. Nosaltres però vam seguir el GR92 en l’altre sentit, tot seguint la pista forestal en direcció a Sant Cebrià dels Alls, tot i que uns metres abans d’arribar-hi ens vam desviar a la dreta per seguir un Sender Local (SL) que ens porta fins a la Muntanya de Can Mont, en direcció a Calonge, encarant així el nostre destí final: Platja d’Aro. De nou ens trobem amb un corriol estret de gran vellesa i amb una vegetació abrumadora. Seguint per aquest camí hi ha un moment que el SL s’acaba i enganxa amb el Sender de Petit Recorregut 116 que després de creuar la carretera de Calonge a Romanyà us portarà a la Vall de Molins. Aquestes indicacions poden ser un pèl complicades aparentment, però si us feu amb una còpia del mapa ho veureu molt clar. Ben aprop d’allà hi ha l’ermita de Santa Maria de Fenals, us espai que amb la seva modèstia ens recorda que allà hi ha l’origen històric de l’avui repugnant Platja d’Aro, tot i que arribar-hi després de la caminada que es porta a sobre potser és un pèl feixuc. (el camí que seguim no hi passa per davant,, però la veureu aprop)  De fet, aquesta zona és sorprenentment maca si penseu que esteu al costat d’un monstre turístic i anti-cultural com Platja d’Aro. Disfroteu-ho abans que estigui tot edificat! Seguiu el PR-116, tot i que sembla que a partir de Can Tirans no està massa ben indicat i pot portar a confusió. Si voleu evitar disgustos a partir de Can Tirans podeu seguir la pista que us porta directes cap a la civilització (?) de Platja d’Aro. Allà, si us cal, podeu agafar els autobusos de La Sarfa per tornar cap a La Bisbal. Ara ja coneixereu molt millor les nostres estimades Gavarres.