Ara que es celebren els 350 anys del Tractat dels Pirineus, en el que l’any 1659 francesos i espanyols es van repartir Catalunya, és una bona ocasió per conèixer aquesta part del nostre país sovint massa desconeguda i que sempre ens té preparades bones alegries. Dels pocs viatges que he fet per aquestes terres en destacaria per sobre de tot tres coses: primer, que hi ha un profund sentiment català tot i que aquest sovint no es manifesta en la nostra llengua (però això és un altre tema que em preocupa relativament), segon, que el paisatge és espectacular, més humit i verd que al sud, fet que permet que a la muntanya sempre s’hi pugui fer foc, tot l’any. I tercer i últim (per no allargar-me), que el paisatge no ha patit la destrucció i l’especulació immobiliària que tenim al Principat, cosa que es tradueix en uns pobles més bonics, més equilibrats, i sobretot a la muntanya encara es conserven amb molta vida, més enllà del turisme de cap de setmana.
Nosaltres vam aprofitar el bon temps de l’agost per anar a l’espectacular llac Laurentí i pujar al pic de Roc Blanc (2544 m.), situat ja en terres occitanes però fent pràcticament de frontera amb la comarca nordcatalana del Capcir. La veritat és que, sobretot els que vivim a les comarques gironines, no tenim excusa per no visitar aquests llocs, doncs estan molt aprop i és una llàstima deixar-se’ls perdre. L’excursió ens podria ocupar, entre pujar i baixar, unes 6 hores, però nosaltres vam decidir anar amb tranquil·litat,fer-ho en dos dies gaudint de l’acampada al costat de l’idí·lic llac i passar-hi així tot el cap de setmana.
Foto: Vista del Llac Laurentí, quan vam arribar-hi a la tarda.
Per arribar-hi cal dirigir-se a Perpinyà, allà agafar la N-116 direcció oest, i just abans d’arribar a Prades, s’agafa la carretera D-14 que porta fins a l’encreuament per anar al poble de Mijanès, el més proper al punt de partida de la ruta. Allà millor que pregunteu com arribar al llac, ja que en realitat és senzill tot i que ara mateix seria una mica enrevessat explicar com arribar-hi. En tot cas, el destí seria arribar al refugi Laurentí a través d’una pista forestal en bon estat practicable sense problemes per turismes. Quan hi arribeu ho detectareu de seguida pel refugi, les indicacions cap al llac i els cotxes aparcats a la vora del camí. Hi ha altres maneres per arribar-hi, nosaltres vam escollir aquesta simplement perquè ens venia de pas en funció dels pobles que havíem visitat dissabte al matí.
Just allà, al refugi Laurentí (1636 m.), s’agafa el camí que amb una horeta justa us portarà fins al llac Laurentí (1940 m.). És una cosa suau i sense pèrdua. Ja a les primeres passes veureu l’espectacularitat d’aquests boscos, com deia abans força més humits que a la vessant sud i per tant més frondosos i amb arbres més grans. El camí transcorre sense cap dificultat fins al llac, lloc on nosaltres vam aprofitar per acampar i passar la nit, i des d’on ja es pot veure el Roc Blanc a la dreta. El vespre va ser fantàstic, fent rotllana a la vora del foc, menjant, rient i…això sí, abrigant-nos, ja que el contrast de temperatura entre el dia i la nit és més que considerable.
Foto: A la nit vam encendre una mica foc que ens va donar molta vida.
El matí es va aixecar amb un sol fantàstic, i per sort el foc encara aguantava una mica, suficient per tornar a animar-lo per l’esmorzar. Des del llac fins al cim Roc Blanc (2544 m.) hi ha poc més de dues hores, sempre segons el ritme. El camí no té pèrdua ja que està ben fresat. Bàsicament s’ha de començar com si voregéssim el llac per la banda dreta i llavors entre dues grans pedres queda un pas més estret per on es veu clarament el camí. A mesura que anem guanyant alçada anem tinguent millors perspectives del llac. Quan ja tenim el coll de Laurentí (2400 m.) a la vista trobarem un petit estany, tot i que en el nostre cas estava totalment sec. Tot i això al llarg del camí ens anem trobant algunes clapes de neu que no marxen ni amb la calor de l’agost. Allà la nostra gosseta, la Nuga, va descobrir la neu per primera vegada i sembla que s’ho va passar la mar de bé!!
El coll Laurentí és un molt bon lloc per aturar-se a fer una queixalada, doncs té unes magnífiques vistes de les muntanyes que ens queden més al nord i que, sincerament, desconec totalment. Des d’allà ja es veu el cim ben aprop, i amb mitja horeta més ja podreu salvar els 150 metres de desnivell que queden. Durant els últims metres s’ha de grimpar una mica, però no us espanteu, res de l’altre mon! El cim és un espai ben petit, rocós i força punxagut. Si hi coincidiu amb algun altre grup d’excursionistes haureu de fer torns per fer la foto final. Això tampoc és problema, doncs poc abans d’arribar al cim ja hi ha alguna balconada amb una vista espectacular.
Foto: Panoràmica del Llac Laurentí i rodalies, des del cim del Roc Blanc.
A la baixada, com que el camí era més que obvi, vam mirar d’anar per alguna variant, ja que la vall era clara i tots els petits camins portaven al llac. Així que almenys vam canviar una mica de paisatge, cosa que sempre és d’agraïr. En arribar de nou al llac i amb el sol del migdia vam fer una mica el cor fort per banyar-nos-hi tal com la Natura ens va portar al món (alguns més que altres…). Era en ple mes d’agost però tot i això l’aigua estava ben freda. No cal dir, però, que pujar allà a l’estiu i no banyar-se és casi un delicte!!! Així que ja ben refrescats ens vam posar a dinar, i després d’una breu migdiada ja vam anar agafant el camí cap a casa.
Foto: Amb la feina feta, un bany i a dinar!
Si voleu tenir informació tècnicament més detallada d’aquesta excursió i amb unes excel·lents fotografies visiteu aquesta web (www.pujades.net), un dels meus llocs preferits per agafar idees d’excrusions.
