Excursió: Chinebral de Gamueta (Osca)

Primera experiència amb raquetes de neu i aprovat amb nota alta!!

La Vall d’Ascó està situada a l’extrem nord-est d’Òsca, molt aprop del límit amb Navarra. Vam passar dos dies al bonic refugi de Linza i des d’allà vam fer dues sortides per conèixer millor aquesta vall.

La primera sortida va ser per posar-nos una mica a to, comprovar que ens sentíem a gust amb les raquetes i perquè els que tenien experiència dins el grup ens donessin algunes instruccions bàsiques als més novatos. Durant aquest primer dia vam estar caminant pels boscos de les rodalies del refugi fins que la intensa boira que es va crear ens va obligar a tornar. Amb la tonteria però, ens hi vam passar ben bé quatre hores.

Foto: el primer dia també vam crestejar una mica.

El segon dia el temps ja havia millorat i teníem les cames i l’esperit al 100% per fer la nostra primera ascensió. El nostre destí era el Chinebral de Gamueta (2329 m.), un cim de fàcil ascensió però d’una bellesa impactant. En algunes webs el descriuen com un bon lloc on perdre la por a les ascensions hivernals, i certament tenen raó.

La ruta es pot trobar molt ben descrita a internet, però bàsicament des del refugi de Linza (1340m.) heu de creuar el riu i dirigir-vos en direcció a l’estret Paso del Caballo, una curiosa obertura a la roca que es veu des del mateix refugi i que pujareu amb facilitat amb 15-20 minuts escassos. Aquest lloc també és utilitzat pels escaladors.

A continuació gireu a l’esquerra per un camí indicat i ben fresat, passareu per una fageda i arribareu al Paso del Oso (1650 m.), molt a prop d’un petit refugi metàl·lic. Allà ja tindreu unes bones vistes del refugi que apareixerà darrera vostre com una petita formiga.

Foto: fent camí cap al cim el refugi ja quedava ben lluny.

Just al vostre davant trobareu una forta pendent que de cop i volta us fa guanyar 350 metres d’alçada en poca estona, així que millor que us ho preneu amb calma.

Quan porteu unes dues hores (en total) la pujada es suavitza amb un petit pla. Des d’allà veureu espectaculars vistes tant del Pirineu navarrès com de l’aragonès, amb muntanyes escarpades i cims plens de neu. Continueu crestejant per un camí més que obvi i sense cap dificultat, continuant guanyant metres però ara de manera més suau.

El camí segueix igual fins a trobar una petita formació rocosa que obliga a descendir uns metres per guanyar-los altra vegada ràpidament i així encarar el tram final de l’ascensió, sempre crestejant sense perill. Al cap d’unes tres hores i mitja aproximadament arribareu al cim.
Per tornar al refugi altres excursionistes ens van comentar que hi havia l’opció de fer una volta circular però que pels que no ens coneixíem el territori ens podíem perdre ja que no estava gaire ben indicat. Així que vam decidir tornar pel mateix camí que havíem seguit per pujar. Això sí, amb l’avantatge que baixar amb raquetes és una experiència súper divertida que fa el camí molt més curt i agradable!!!

Foto: la baixada amb raquetes, un autèntic plaer.

La descripció que us explico aquí és senzilla, però és que el camí realment ho és. A més a més, és una excursió clàssica des del refugi, i els guardes us podran donar les indicacions que calguin, sobre el camí, l’estat de la neu, etc. Nosaltres vam trigar unes sis hores aproximadament, comptant algunes parades breus, tot i que aquesta dada és molt relativa en funció de l’època de l’any.

I si podeu, reserveu-vos almenys un dia per voltar per aquells bonics pobles de muntanya!!!

Els remeis casolans i Les Gavarres

Buf!!! Per no tenir tele a casa estic prou al cas  de les poques coses que fan i m’agraden. Tot sovint miro la pàgina de ” TV3 a la carta“, i darrerament hi he trobat un parell de reportatges que m’han agradat molt i crec que poden agradar a tot aquell qui li agradi la natura, la cultura popular i Les Gavarres.

El primer documental és sobre les trementinaires i en Pius Font Quer. Les primeres són les dones de l’Alt Urgell que a mitjan segle XIX recorrien Catalunya aplicant tota classe de remeis casolans, fets amb herbes, naturals.  Si en voleu saber més podeu visitar la web del museu dedicat a elles. Per la seva banda, en Pius Font Quer va ser un dels botànics més importants del nostre país, i que va realitzar una gran tasca d’investigació i difusió de la nostra flora i les seves aplicacions. Personalment, tot i que el que jo conec d’aquest camp són quatre coses bàsiques, us puc assegurar que el món de la botànica cada vegada més me’nganxa més. Vaig començar amb les plantes silvestres comestibles, després els licors casolans, les plantes medicinals, i així a poc a poc…. espero que aquest documental us faci enganxar a aquest món tan apassionant!!!

Aquí podeu veure el documental. Dura una hora però val realment la pena!!! Sembla que wordpress avui no vol pujar videos, així que us deixo amb l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/913959

L’altre documental que m’agradaria presentar és sobre Les Gavarres. En altres entrades d’aquest bloc ja parlo de lo molt que m’agrada aquest massís, i amb aquest documental podreu conèixer els peixos que hi viuen. De fet, el Consorci de les Gavarres n’ha editat una guia, però el programa El Medi Ambient, de TV3, hi va dedicar un espai que farà les delicies d’aquells que ens estimem aquest particular racó ignorat per tanta gent!. Aquest és molt curt, i el podeu veure aquí:

Enllaç: http://www.tv3.cat/videos/934619

El somni

La vida, la llibertat, la natura, la bellesa de les coses simples, el país… això i molt més és el que es pot veure a El somni, el documental en el que se’ns mostra l’última vegada que en Joan “Pipa” va fer la transhumància, portant el seu ramat d’ovelles des de l’Empordà cap als verds prats del Ripollès. Ja es ben curiós que hagi de ser un director francès tot i que afincat a Banyoles, en Christophe Farnarier, qui ens apropi a aquest enorme tresor de la nostra cultura. Un cop més es reafirma allò de que som un país que ens costa valorar el que tenim.

El documental no fa pas un repàs històric de la transhumància, sinó que ens mostra en Pipa tal com és, ell i la seva feina, i els seus pensaments, directe, sense manipulacions ni intencions d’idealitzar res. Un home que durant tota la vida havia passat desapercebut per les nostres muntanyes, ara pren protagonisme com a garantia de la nostra cultura, autèntic guardià d’una part important de la nostra identitat. Acompanyat sempre d’una excel·lent fotografia, el documental aconsegueix transportar-nos en el temps i l’espai per retornar-nos violentament a la realitat pura i dura, on la tradició s’acaba i es veu esclafada per l’agressiva acció de l’home que destrueix sense miraments el territori, fomentant el canvi climàtic i condemnant les tradicions més maques a l’oblit absolut. Tot en el nom del progrés. En “Pipa” deixa finalment la seva feina. Ja no és rentable. Progrés? Per a qui i per a què, em pregunto jo?

Veure’l és imprescindible per tots els que s’estimen la natura, el país i la nostra cultura popular. Defensar-ne, ni que sigui l’esperit, cadascú des del seu àmbit, és una qüestió de dignitat, de justícia.

Aquí en podeu veure el tràiler, i al Truffaut de Girona el podeu veure sencer:

Excursió: El Puig d’Arques (El Baix Empordà)

El paisatge del Baix Empordà, que tantes lloances rep, està condicionat per diferents aspectes. Un d’ells i dels més importants és el massís de Les Gavarres. Aquest massís no destaca pas per la seva alçada, doncs en el seu punt més alt arriba pels pèls als 500 metres, si no pels paisatges que crea, en el propi massís, en la seva transició cap a zones més agrícoles i amb els petits poblets enclavats a les seves darreres estrivacions (m’agrada aquesta paraula…), com Sant Martí Vell, Monells, Romanyà de la Selva, Madremanya, etc.

Passejar-hi és un plaer, especialment pels empordanesos, que sempre ens sentim orgullosos de la nostra terra, tot i que els excursionistes més agosarats no la tinguin en compte  per considerar-la poca cosa. Ells s’ho perden. Si voleu conèixer una mica millor la vida que s’hi desenvolupava fins no fa masses anys, totalment lligada a les feines del bosc, feu-vos amb algun exemplar de la revista Gavarres, una autèntica joia de l’antropologia feta amb rigor i amb estima.

Continuant amb la meva recerca per tenir una imatge o fotografia clara i entenedora de la nostra geografia, i aprofitant uns compromisos familiars, vaig decidir creuar Les Gavarres des de La Bisbal d’Empordà fins a Platja d’Aro, passant pel Puig d’Arques, és a dir, l’anomenada “Gavarra marítima”. Aquesta ruta és llarga (unes 8 hores contant un parell de parades de 30 minuts i la pluja que ens feia anar més lents) però no especialment dura, ja que el desnivell és molt suau. Hi ha moltes altres rutes i maneres de passar-hi. Per orientar-vos i veure les diferents possibliitats és imprescindible que feu una ullada al mapa de Les Gavarres editat pel mateix Consorci de les Gavarres i que podreu trobar a les llibreries especialitzades.

El camí no té cap dificultat. Comença a la Bisbal, i just al carrer Puig d’en Vidal ja trobeu les primeres indicacions que,  seguint-les, ràpidament us portaran fins a  la Font de l’Arbre i la piscina municipal. En tot moment el camí està indicat amb les línies grogues i blanques pròpies del senders de Petit Recorregut (PR-C 103). En realitat no faria falta cap mapa per seguir el camí, però sí per tenir una visió més global de l’entorn. Al cap d’una estona deixeu la pista per començar a caminar per un corriol, tram que conforma el paisatge més agradable i emboscat. Es passa per la Font Rovellada de Can Mercader així com pel Mas Matas, una antiga masia en ruïnes del segle XIV que vam utilitzar d’aixopluc davant la intensa pluja que ens va caure. Prop de Can Genoer, però desviant-se una mica del camí ,hi ha un arboç que destaca pel seu imponent tamany, tot i que nosaltres el vam deixar de banda ja que la pluja no parava. A aquestes alçades de recorregut ja haureu quedat meravellats de la quantitat d’arboços que hi ha per aquesta zona, i si els podeu veure florits l’efecte encara és més impressionant!

Al cap de tres hores de caminar arribareu al Puig d’Arques (527m, segons la font que consulteu!), probablement la muntanya més emblemàtica del massís juntament amb Els Àngels. Des de fa ja uns quants anys la Generalitat hi va instal·lar un polèmic radar meteorològic i una estructura de fusta que serveix de mirador, pel bé de tots repleta de senyeres i estelades (sí!). La vista des del mirador és realment impressionant i uns plafons orientatius ajuden a orientar-se i a identificar els cims i pobles que  es veuen. Els 14 quilòmetres aproximats des de La Bisbal hauran valgut molt la pena.

Tal com es pot apreciar a la foto, quan hi vam anar nosaltres plovia i feia núvol. Això també ens va donar un paisatge molt maco, però ens va impedir veure tota la vista que hi ha. Per això us poso aquest vídeo que he trobat a internet, i on es pot apreciar El Montgrí, la zona del Baix Ter i Les Medes, entre d’altres.

A partir de llavors les opcions per seguir caminant són múltiples. Si no coneixeu la zona us aconsello una visita a Romanyà de La Selva tot seguint el GR92. Nosaltres però vam seguir el GR92 en l’altre sentit, tot seguint la pista forestal en direcció a Sant Cebrià dels Alls, tot i que uns metres abans d’arribar-hi ens vam desviar a la dreta per seguir un Sender Local (SL) que ens porta fins a la Muntanya de Can Mont, en direcció a Calonge, encarant així el nostre destí final: Platja d’Aro. De nou ens trobem amb un corriol estret de gran vellesa i amb una vegetació abrumadora. Seguint per aquest camí hi ha un moment que el SL s’acaba i enganxa amb el Sender de Petit Recorregut 116 que després de creuar la carretera de Calonge a Romanyà us portarà a la Vall de Molins. Aquestes indicacions poden ser un pèl complicades aparentment, però si us feu amb una còpia del mapa ho veureu molt clar. Ben aprop d’allà hi ha l’ermita de Santa Maria de Fenals, us espai que amb la seva modèstia ens recorda que allà hi ha l’origen històric de l’avui repugnant Platja d’Aro, tot i que arribar-hi després de la caminada que es porta a sobre potser és un pèl feixuc. (el camí que seguim no hi passa per davant,, però la veureu aprop)  De fet, aquesta zona és sorprenentment maca si penseu que esteu al costat d’un monstre turístic i anti-cultural com Platja d’Aro. Disfroteu-ho abans que estigui tot edificat! Seguiu el PR-116, tot i que sembla que a partir de Can Tirans no està massa ben indicat i pot portar a confusió. Si voleu evitar disgustos a partir de Can Tirans podeu seguir la pista que us porta directes cap a la civilització (?) de Platja d’Aro. Allà, si us cal, podeu agafar els autobusos de La Sarfa per tornar cap a La Bisbal. Ara ja coneixereu molt millor les nostres estimades Gavarres.

La unitat d’Espanya i el 12 d’octubre

Ja se que aquest vídeo no és massa políticament correcte, però és que ja s’ha explicat tantes vegades i la realitat és tan òbvia, que ja no calen gaires explicacions. A més, em fa molta gràcia…

Queda clar, no?

Excursió: Del Cap de Creus a Núria (GR11)

Havia llegit en algun bloc que quan un excursionista novell (com és el meu cas) acostumat a fer sortides d’un o dos dies fa una travessa com aquesta  s’hi queda enganxat, ja res és el mateix. Doncs bé, haig de dir que és totalment cert. Puc explicar el camí, els diferents tipus de paisatges, les anècdotes, els animals que et trobes, i tot el que vulgui, però la sensació interior que un té passant  dies en plena natura, caminant de sis a vuit hores al dia i parlant amb poca gent (la vaig fer sol)… això mai seré capaç d’explicar-ho, per més que vulgui. Les implicacions mentals i emocionals que té són difícils d’explicar, de fet, més que d’una excursió podria parlar d’una peregrinació.

Aquest ha estat el meu primer experiment fent travesses. Ara conec millor la muntanya, el meu cos i la relació entre ambdós. La ruta que aquí us proposo segueix al 100% el GR11, el sender de Gran Recorregut que transcorre pels Pirineus, des del Cap de Creus fins al País Basc, o viceversa. Hi ha diferents guies que expliquen la ruta, i on també hi podeu trobar altra informació útil, com dades d’interés històric o cultural, llocs on dormir, telèfons d’emergència, etc. El problema és que totes les guies descriuen la ruta d’oest a est, i no en el sentit que la vaig fer jo. En realitat em vaig orientar per un suplement que va editar la revista Pirineos i que és l’única referència que vaig trobar explicant la ruta d’est a oest. De totes maneres el GR11 està molt ben indicat sobre el terreny i la veritat és que és difícil perdre’s, tot i que no impossible!! Amb un mapa de la zona és més que suficient.

Les etapes que jo vaig fer són aquestes:

1. Cap de Creus – Llançà

2. Llança – Espolla

3. Espolla – La Jonquera

4. La Jonquera – Maçanet de Cabrenys

5. Maçanet de Cabrenys – Bassegoda

6. Bassegoda – Beget

7. Beget – Setcases

8. Setcases – Núria

A continuació podeu llegir una petita descripció de cada una d’elles:

1. Cap de Creus – Llançà.

Aquesta excursió ja l’havia fet amb anterioritat, i la veritat és que  va estar bé començar el meu repte personal en un terreny que ja m’és familiar. El Cap de Creus és maco, és especial, amb una paisatge una mica marcià, i personalment estic enamorat de les masies que t’hi trobes, algunes d’elles encara habitades per autèntics privilegiats. Cal estar alerta quan es comença a agafar el GR11,

Excursió: El Canigó (Catalunya Nord)

El Canigó és un dels noms claus dins de la cultura catalana. Pujar-hi significa molt més que un acte esportiu o de coneixement del territori. Per mi significa viatjar segles enrera, quan es va començar a concebir la nostra història com a poble, tot recordant el país que podríem ser però encara no som, doncs la mateixa divisó entre el Principat i la Catalunya Nord ens recorda en tot moment quina ha estat la nostra història. Si cliqueu aquests enllaços podreu trobar informació sobre la flama del Canigó i sobre el famós poema del Canigó escrit per Jacint Verdaguer l’any 1886.

El Canigó és la darrera gran serralada pirinenca abans d’arribar a la Mediterrània, del que només el separen 50 quilòmetres. La seva alçada és de 2784 metres, alçada que encara impacta més degut al contrast que fa la plana del Roselló a la banda est.

La ruta que aquí us proposo permet conèixer el conjunt del Massís del Canigó en dos dies. De fet, per pujar-hi hi ha diferents possibilitats, es poden fer tantes voltes com es vulgui o anar-hi de manera més directa. Aquesta no se pas si és la millor o la més maca, però en tot cas és la que vam escollir nosaltres seguint les pautes que en Luis Alejos explica en el seu fantàstic llibre Refugios del Pirineo- Rutas circulares, llibre que d’altra banda us recomano totalment i que podeu trobar en diferents biblioteques. Seguint-la podreu conèixer el conjunt del Massís del Canigó, no únicament el pic. El llibre diu que la ruta es fa caminant 4 hores i mitja al dia, però ja se sap que aquests bascos estan un pèl grillats, i les indicacions sobre el terreny parlen de 6 hores, molt més realista per la resta dels mortals.

La ruta comença al refugi de Merialles (1720m.). Per arribar-hi us heu de dirigir cap a Vilafranca de Conflent, seguir cap al petit poble de Casteil, i d’allà aneu seguint les indicacions de Coll de Jou (1725 m.). Alguns trams de la pista que porta al Coll requereixen anar amb compte o bé pujar-hi amb un tot terreny, tot i que fer-ho amb un turisme no és ni molt menys impossible., de fet al pàrquing n’hi havia uns quants. Arribats al Coll deixeu el cotxe en el pàrquing, i seguiu caminant baixant suaument pel sender senyalitzat amb les marques del GR10. De fet, durant aquesta primera jornada s’han de seguir sempre les marques del GR10, en direcció “Refugi de Cortalets”, on farem nit. Només fer les primeres passes trindreu ja les primeres alegries, ja que el paisatge és realment bonic, amb una vegetació molt frondosa i amb arbres molt grans. Ràpidament però, el camí es converteix en un ascens constant però suau, d’aquell que us va posant a to però no us deixa esgotats al cap de quatre passes. Trobareu també marques grogues que indiquen “La Volta al Canigó”: no els hi feu cas, ja que aquestes indicacions porten directament al pic, cosa que no ens interessa, i seguim sempre, durant aquesta primera jornada, les indicacions del GR10.

Foto: el refugi de Merialles, punt de partida de la ruta.

Foto: en ramon.

Anirem trobant petits recs i rius, com el del Cadí, ideals per aturar-se a fer una mossegada. Seria un bon lloc també per aturar-se i remullar-se una mica, però tot just acabem de començar i no ens convé.

Excursió: La Vall de Madriu (Andorra)

Andorra és el país dels Pirineus, i també dels “pijos”, però encara hi ha  molts racons molt macos. La Vall de Madriu, declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i situat al sud del Principat andorrà és un d’ells. Amb la ruta que aquí us proposo prodreu gaudir d’un paisatge encara verge, ara protegit al constituir-se el Parc Natural del Madriu-Perafita-Claror.

Nosaltres ho vam fer amb tres dies, en part condicionats pel temps que ens va fer i en part per anar a un ritme suau que ens permetés disfrutar una mica de l’entorn i els refugis de muntanya, però en realitat és pot fer en dos.

El punt de partida és a Escaldes (1050 m). Allà heu de buscar el “Camí de Muntanya” (està indicat amb rètols, o si no, preguntat és va a Roma…), que és on s’agafa també el GR7. La veritat és que el primer tram té un desnivell important, però no us ha de desanimar, ja que és per sortir de la part urbana i endinsar-se a la muntanya ràpidament.

Un cop hagueu enfilat el Camí de Muntanya, o el que és el mateix, el GR7, ja no té pèrdua, doncs es tracta d’anar seguint les marques blanques i vermelles, tot vorejant des de bon començament el riu Madriu, que dóna nom a la vall. El paisatge alpí, amb el riu, les antigues cases de pedra i pissarra i el bestiar que aneu trobant creen espais d’una bellesa insuperable que rejoveneixen l’esperit.

Per tots els mitjans… contra la MAT!!

Quan n’hi ha que no volen escoltar, quan t’inunda la sensació d’impotència i quan veus que el teu territori està siguent massacrat sense miraments per la dinàmica desarrollista dels dirigents del teu país i pels caps de grans empreses com REE i Endesa, quan aquests actuen com a autèntics tirants que no escolten la veu del poble ni la normativa vigent…tot això et dóna peu a pensar que les normes democràtiques que haurein de caracteritzar la nostra societat ja no tenen pes, i per tant, ells mateixos han obert la veda per utilitzar tots els mitjans contra el projecte de la MAT.

Aquesta passada matinada hi ha hagut una nova acció directa contra la MAT i que jo celebro efusivament. Aquesta acció em dona raons per pensar que aquest  país encara està viu. Tal com anuncia el diari Avui, aquesta passada nit han cremat dues excavadores i dos remolcs a Centelles (Osona). Aquest ja és el 18è acte de sabotatge que es porta a terme.

S’han fet enormes manifestacions, s’han presentat estudis, s’estan engegant iniciatives institucionals de tota mena… però ells continuen anant a la seva, i els d’ERC i IC-V amagant el cap sota l’ala…I que consti que no sóc pas un defensor d’aquest tipus d’estratègia, però encara m’agrada menys que es trepitgi la dignitat humana per uns que s’escuden en un sistema judicial fet a mida del seu gust.

Avui és un dia ple d’optimisme.

Foto: imatge de l’acció que va cremar una grua al mes de juny

Excursió: Parc Natural del Corredor i el Montnegre (El Maresme)

El Maresme era una comarca molt maca fins fa relativament poc, amb extenses zones d’hortes, petits poblets de pescadors i una bonica zona muntanyosa que comprèn l’actual Parc Natural del Corredor i el Montnegre. Avui però, es troba molt castigada pel desenvolupament insostenible i pel fet d’estar tan pròxima al monstre de Barcelona. Tot i això encara conserva alguns racons prou bonics, i amb aquesta ruta en podreu conèixer uns quants.

Amb la ruta que aquí us proposo podreu conèixer la zona del Montnegre, no la del Corredor, dins del Parc Natural, i en gran part coincideix amb les etapes 13 i 14 del GR-92, amb una petita variació al final, ja que enlloc d’acabar a Vallgorguina (també molt recomenable, si aneu amb dos cotxes) vam acabar a Sant Celoni, seguint el GR-5.

L’excursió es fa en dos dies a un ritme tranquil. El primer es fa el tram Tordera-Hortsavinyà, de 13km. La segona etapa va d’Hortasvinyà, passa per Sant Martí de Montnegre i acaba a Sant Celoni (18km). Nosaltres teniem intenció de, un cop arribats a Sant Martí, girar cap a la costa i acabar a Canet de Mar, però per una absurditat vam seguir en direcció Sant Celoni, i quan ens vam adonar de l’error ens va fer mandra tornar enrera. Així doncs, teniu diferents opcions per escollir, ja que a Sant Martí de Montnegre es creuen el GR 5 i el GR 92.

La primera etapa es fa sense complicacions. Són tres hores de res. Es comença a Tordera, i aviat es comença a veure un bonic paisatge de camps i vinyes a la Vall de la Tordera. Tot i que durant una bona estona la ruta transcorre per una pista on hi poden passar cotxes el cert és que la circulació és mínima.